dilluns, 16 de gener de 2012

ARRACONAT... BOLI RÀPIT

15 – 1 - 12
Arraconat en seu improvisat carxau
cantaria seves dites a tot el ramatge...
La resposta, el vent movent la casa
i prodigant arreu el seu inútil cant.
No albira sa companya per la cleda,
on serà que no contesta al crit amant ?




6 comentaris:

Pilar ha dit...

Troibo preciosa la personalització de l'ocell.
Domines el llenguatge dels sentiments, Anton.

Pilar ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
rebaixes ha dit...

El sentiment és una font que brolla
sense pensar on anirà l'aigua que porta... No pensa en dir, si no que esclata per que ho sent.
Els ocells, als que estimo molt, canten per que els surt del seu intern, son les seves paraules que no poden retenir i les solten en l'alegria i en la pena, en la disbauxa i en la soledat...
De vegades voldria ser ocell per que no necessiten dinerf per viure, no en porten a la butxac, no paguen royalties i viuen amb vestit que porten i es despullen al ventg amb el seu cant que diu del seu amor a TOT.
A tu crec que hi ha voltes que voldries ser ocell, en conec uns quants d'humans que es canviarien pero no els deixen, els van estereotipar i han de seguir el camí marcat. Potser el deu que ens varen posar no ho permet... Prou. Quan torni a encarnar m'encantaria ser ocell encara que una escopeta de desagraiment em matés.// Gràcies `per les teves percepcions exquistes. Anton.

Carme ha dit...

El teu post ja és exquisit, però en el teu comentari t'hi esplaies... si tornem a néixer podríem ser ocells... no estaria malament.

Carles Casanovas ha dit...

El més bell poema que mai has escrit!

Mari-Pi-R ha dit...

Hay que ser atento al grito amante ya que este es muy bajito, pero está allí.
Un abrazo Anton