12 – 12 – 11
Encara sento
El xiu – xiu de res al llavi.
la ma el rosari blanc cull,
La mirada lenta em parla
com un bes sant
que s’escampa difús.
12 – 12 - 11
Em costa acostumar-me
a comprendre
el no picotejar de la pastorella
escarbant en el solc humit
que tracen peus i pollegana
en la terra
del que era nostre unit destí.
Ara s’ajorna i es difumina
com suau boirim.
-------------------
12 - 12 - 11
-------------------
12 - 12 - 11
La veu sedosa desfilava
Relliscant per damunt la veu de bri...
Musicalitat de celèstia
Encantava amb verb diví.
Era la conversa fluida,
Un contar, contar... Un Sí...!!
Intercanvi d’escolta...
Conta’m ara ton neguit.
.............................
Quan la seda va callar-ne
Tot el ropatge era fi.
4 comentaris:
Unos bonitos versos llenos de ternura y de amor en momentos que cuesta acostumbrarse a su ausencia.
Un abrazo Anton
Com saps dibuixar, Anton, les coses més senzilles i més intenses de l'enyor.
contar, contar... la veu, la conversa...
Una abraçada.
Un munt de sentiments i sensacions t'hi acompanyen, Anton. Res del sentit, res del viscut, t'abandonarà.
Molta tendresa en aquests versos i en aquestes mans que guarden carícies...
una abraçada,
M. Roser
Publica un comentari a l'entrada