3 – 11 – 11
En el ràfec la ràfega de vent
emmetzinava la claror diàfana
com un tuf de boira que rellisca...
És matí i no es desclou el fum,
ans reverbera sortint de foguera.
Les mans es gelen. Els pantalons humits.
La gorra calada masega front, orelles...
I els braços aquietats entren mans
en la roba que tapa pit. No escaïna
la veïna a la finestra de les preguntes:
-On vas? Per què matines ? Quina hora toca?
Avui el sol tarda en lluir. Callat, lluny
eixugarà l’humida gebre i un pardalet
beurà el primer glop en el calze dilecte
d’una flor que espera l’abella
que culli el pol·len, carta de notícies,
per altra flor que vol ser engendrada.
Unes formigues tenien ales i volaren...
I seguia el dia.... Seguia el dia....
I fugia la boira... Fugia la boira.
4 comentaris:
La vida esclata al compàs de cada frase del teu poema.
A donde se dirige este pajarito, quizás quiera venirme a ver?. Buen dibujo.
Feliz día
Segueix el dia, VIVIM
s'esfum la boira, VIVIM.
Amb les tribulacions
amb els desencisos,
amb les glòries,
amb les delícies,
amb el que ens complau
amb quant ens esgarra
els instants... Però
VIVIM.
En els moments inhòspits
en els moments tendres...
VIVIM...
I podem fer la vida d'altres
més digna, més fàcil
si hi posem la carìcia
la paraula que sospira.
.............. Anton.
Pobre ocellet sinó troba aviat on aixoplugar-se, se li mullaran les plomes i no podrà volar...Li podríem fer entre tots , un refugi de sentiments on hi trobés un bon caliu...
Una abraçada,
M. Roser
Publica un comentari a l'entrada