dijous, 22 de setembre del 2011

OCELL I NENÚFARS


21 – 9 – 11
Ocellet, t’aguantes damunt nenúfars
com jo m’enganxo en mon fincat de vida.
Alegre estàs, potser, fins piules contes
donant a l’àmbit teva alegria...
No paris ton cant,
la natura moriria.

8 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Que bonic! Sembla un estornell!

Que trist seria si els ocells no cantessin! Des de casa abans els sentia més que ara. Em despertaven els tallarols al matí al'època del bon temps. Jo diria que aquest any no m'has despertat cap cop... algun n'he sentit a altres hores, això sí, però no aquells refilets en quantitat que m'arribaven a despertar.

Bon dia, Anton, una abraçada.

rebaixes ha dit...

Jo sempre he set ammic dels ocells i els he posat moltes vegades en els escrits.
De les orenetes guardo els nius i tornen cada any, i dels pardals... aquests els he de veure per més que no ho voldria... però no en mato cap amb males arts, ara, si que miro de que no entrin on no han d'entrar.
Deu ser bonic que a un el desperti el cant de vida d'un ocell, sigui el que sigui, despertem a la vida... Son altres ser que no odien i saben que a la natura verge hi ha menjar i tranquilitat per tots. Nosaltres, ai, nosaltres... Que tinguis un bon dia. M'has fet despertar el pinzel i mira, intento trobar un momentet cada dia, encara que tinc paper acumulat, em sembla que a aquest ritme tindré que anar a cotitzar, però hi ha la satisfacció que dona el treball fet... Això dels pinzells omple tant que et passa una hora com si fos un minut.ja veig que ttu no pares, creu que t'admiro de veritat.
bon dia.Anton.

Pilar ha dit...

Al lloc on treballo tenim arbres i estan habitats per un munt d'ocells. Hi ha un que m'agrada molt, el del davantalet roig, el pitroig.
A casa ens venen a visitar les garses cada dia n'hi ha més, als pobles. Deu ser que trobem menjar i això els crea dependència. Les que ens visiten, vénen a menjar-se el menjar de la Shiva, la nostra gossa, que s'ho passa molt bé esvalotant-les.
Una abraçada, Anton.

rebaixes ha dit...

Comentaris aixì omplen de vida. com que tots tenim les nostres circumpstàncies, doncs, mira... també t'alegren... Això de les garses... Deixaven pelats els amtllers molls sobretot, a la Vilella, on vivia de jove, en aquests temps de recollir les ametlles quan veiem un vol de garses li deiem la colla de cal Vernet, era una casa que sempre anaven tard i els animalons els hi agraien estalviant-los feina.
I de vegades dic que no tinc memòria, es veu que falta l'interruptor que obri la llum i vosaltres me la obriu. Gràcies. Anton.

Carme Rosanas ha dit...

És un plaer impagable tornar enrere a veure comentaris i trobar una conversa com aquesta.

Sou dos bons i tendres conversadors!

Pilar ha dit...

De converses emotives en neixen d'altres i formen cadenats de les millors puntes de coixí o de ganxet, Carme. Un petó.

Galionar ha dit...

Ara que les orenetes ja es repleguen per al viatge a indrets més càlids, em quedaré amb els vostres ocells perquè em facin companyia. Aquest estiu em despertaven cada matí, enllepolits amb el pa que els deixava a la finestra. I un pit-roig molt manso em va acompanyar, fa unes setmanes, per un camí de muntanya. Properament us el mostraré al blog.
És sempre un plaer fer parada en aquesta casa. Una forta abraçada!

M. Roser ha dit...

L'altre dia vaig veure un munt d'orenetes que s'agrupaven als fils de la llum , per fer el gran viatge que les allunyarà del fred...
A mi a la primavera em desperten les merles. Al parc del costat de casa n'hi ha una munió i fan uns refilets molt bonics.
Ara que de vegades , se'm posa alguna garsa al balcó i el seu cant no m'agrada gens...
Petons,
M. Roser