30 – 6 – 11
Que vingui, ja comés, el pecat,
després atorgaran el perdó, el beneplàcit ?
Que ens robin fins nostres misèries,
després pagaran nous destins ?
Que ens assolin propietats fincades,
desprès vindrà propina de l’endeutament?
Que ens deshonorin com meretrius abjectes,
després cruspiran ruïna acollant ablació ?
Posem-nos en el carreu de la vida...,
atordits resistirem tots els fatxendes empits ?
Els rodets de les majestats d’imperi
s’assaonen esvalotant vituperis
i ens debiliten fins la consumpció clara...
El cavall prepotent sempre s’encabrita
quan la farda d’alfals i ordi li escaseja.
3 comentaris:
No hi ha prou amb un comentari qualsevol per respondre a la denúncia que estàs fent.
Descrius societat, política, maneres de fer i de respondre, sentiments...
No; no n'hi ha prou amb un comentari aplaudint-te o saludant-te.
Hi ha coses pensaments que cal analitzar-los i contrastar-los amb els que et neixen en rebre'ls, per poder respondre.
Tots volem un mon millor i no sé si mai el veureu, tots els sacrificis de molts i de molt de temps els van encerclan i encara ens volen fer creure que d'aquesta pèrdua sols nosaltres en som culpables,... Crec que la sinceritat de la societat està molt malmesa i quan un cau al pou... ni la lluna hi entra per il·luminar-ho... Potser si que dic massa coses,que les sento en tot el que passa i els que porten la batuta sols volen salvar el seu aixovar. Fins la misèria ens prenen, quins llops més famolencs... Deixem-ho aquí, intento sols reflexionar i res més. Anton.
Tota una reflexió de denúncia...
Sempre dic que no hem de trepitjar ningú , però tampoc ens hem de deixar trepitjar pels altres...
Molt bona la relació text dibuix, doncs no deixem que aquest hipotètic cavall enfurismat, ens passi per sobre...
Una abracada,
M. Roser
Publica un comentari a l'entrada