dijous, 19 de maig de 2011

SOBRE SA PROPIETAT... foto pròpia



18 – 5 – 11
Al poc d’arribar internant-se en el mon
ja no excloïa que és el que era SEU en propietat.
El dret de propietat... El dret de propietat...
Sentia dir que li havien donat la vida.
Un regal que no recorda haver demanat mai.
-Quin permís m’heu sol·licitat per engendrar-me?
És que no contava i éreu prou per decidir qüestions?
Clar que no sabia d’on venia i si era continuïtat
d’altre lloc sense record. La lluita començava.
Què era SEU ? A ma un bitllet per respirar,
i aleshores, respirant tenia SEUA la vida...
Prompte el tragueren de dubte i de sa individualitat,
per que havia entrat en el rellotge del temps,
i, un dia, com coet que explota, el fincaren
en la companyia de la exigència intransigent.
Què era SEU? Res... Havia de dar producte
i cedir el bon resultat. No negar-se mai a donar.
Perdre identitat? Si en tenia. Copiar i esbandir-se,
sublimar-se i obeir fins l’últim moment cert.
Ser anònim i no exigir res. Si es rebel·lava
podia venir el desenllaç abans d’hora.
El SEU periple acabaria. La missió era
no pas la SEVA continuïtat, si no la de la espècie.
Sirenes de veu pastosa li encolomaven
que ara si que entraria en l'infinit SEU.
Tornaria un dia a exaltar-se amb els amics 
assegurant-los la pertenença.... ?

1 comentari:

Pilar ha dit...

Res no és nostre, però si que sentim nostres moltes coses i persones, situacions, vivències i llocs. No per un afany de possessió, sinò de identificació. És un compartir, un donar i rebre, sense exigències, mentre anem vivint.
Gràcies, amic meu!