17 – 5 – 11
La forta ensopegada li feu aclucar els ulls.
Immensitats de successos entren en un instant així.
Era cec. Orb, sols veia una fondària de colors
blanc, gris,negrós... Tot convertit en foscúria.
Obertes les finestres de la oída, les orelles feien d’ulls.
Rasant una oreneta li acaronava el cabell,
una fulla seca recorria, al vent, un periple
de sons que mai havia percebut,
una crossa era rellotge de pas de vell,
un trictrac de roda de carro duia el compàs
d’un concert que mai n’havia sabut seu existir.
Un accident mediocre li descobria neta, palpable
una melodia... Un nou viure realitats.
Es deia dins seu si un miracle l'hi reviscolava
un sentit adormit on quan a soroll percebut preguntava...
-Què dius? Com ho dius ? Per què ho dius ?...
I les aclaracions mai li feien escoltar el resultat
seré i tranquil de la repetida contesta mai entesa.
Hauria de practicar. Tancar ulls. Obrir orelles...
Sols li faltava posar color als sons...!!!
Aleshores seria meravellós...!!!
Acceptava ser cec, per que ara hi veia.
4 comentaris:
Posar color als sons, deu ser ben bonic sentir-ho així.
Diuen que perdre un sentit fa aguditzar els altres... però com en totes les coses depèn molt de la persona. Hi ha cecs que sembla que hi vegin millor que els vidents.
A banda dels sentits, hi ha manca de percepcions.
De vegades no volem sentir, no volem veure, no volem tastar...Necessitem un vol ras, metàfora d'una carícia, que ens faci venir les ganes de torna a percebre tot allò que mai hauríem d'haver perdut.
Que soni la meravellosa melodia de colors!
Necessitem descripcions per imaginar i percebre la melodia de colors que omplen el buit de la ceguesa.
La ceguesa dels qui poden veure no saben mirar és la pitjor....
Publica un comentari a l'entrada