10 – 5 – 11
Vivia en el present, seu present
buscant sempre son futur.
que era el present per ell.
I el futur ?
Seria un encontre d’instant
precís, seré, assolit...
Vivia per viure el futur.
Quan hi arribaria ?
Com un núvol de maltempsada
arribà aquest instant
del seu present entrant
en l’assolible futur.
El moment era gota de pluja
que, com volva, queia fins esclafar-se
al terra que la rebia...
Era això el seu futur ?
Allí, regant, impregnant...
palpitava la gota transformada.
Era el PLOR... el seu futur ?
El seu present canviant
ja no existia ?
1 comentari:
Unes paraules molt profundes, Anton... No, segur que el seu futur no era plor, jo crec que no.
:-)
Publica un comentari a l'entrada