dimarts, 12 d’abril de 2011

DE TEMPS VENIA...


12 – 4 – 11
De temps venia que
l’havien eixalat, quasi impennat...
Un cop de pedra no a mort,
si a esclavisme, era malferit.
I, ara, de temps
pensava ses cabòries assegut
en un seti de tronc ancestre mil·lenari
que a pesar de maltempsades
no tenia ni un corc...
Ell, per molt que volia aixecar el vol
no el deixaven, ni podia...
Dogal estret,ell  impenitent
la ma de ferro esbandia
arran de llavi, de pensa i de peu
cap intent de sortir-se’n...
Fins l’emmanillarien, si calia.
El tenien per exclusiu profit...

Però entrà en la decisió
De decidir-se.... Si,! DECIDEIX-TE !!!
Prendre l’únic camí nou possible
Per abandonar el seti...
En definitiva,eixalat... VOLAR
i moltes plomes feren ales.

3 comentaris:

Joana ha dit...

Volar és un verb de llibertat. Les teves paraules semblen arrencar el vol d'aquest banc després d'un petit descans per tornar a sentir la llibertat en forma de poemes.
una abraçada Antón

Carme ha dit...

Quina bona decisió, Anton! Si decidim volar, a vegades no necessitem ni plomes! :)

Una abraçada.

Pilar ha dit...

Volar alt i lliure, com els ocells. Quina sensació!