dimarts, 29 de març de 2011

AQUELL VELL CIRERER...fotos pròpies



No tinc a ma el que buscava. Hi he posat un ametller vell en representació d'aquell vell arbre del que tantes cireres vaig collir per menjar a casa o bé obsequiar.Eren uns arbres en que trencar-li solament un brot era pecat. Als dotze anys jo hi pujava dalt i anava de rama en rama, era grandiós, una soca més que la cuixa i amb uns cimals que tiraven amunt, espés podia un dins amagar-se i que fins no ser la persona a prop no el veia. Moixons i humans se'n alimentaven i encara en quedaven en rames altes on ni amb crossa es podien collir. Quants records em porta. El poema ha sortit així rapit, sense pensar, estava fet. Si més llarg hi hauria afegit lluites entre ell i jo, un xibal amb poca experiència.Anton.




29 – 3 – 09

AQUELL VELL CIRERER
.............
Allà en el lluny de la contrada
seguint camins de ferradura estrets,
el cirerer alça sa ramada enlaire
com beneint el terme que és tot seu.
El plantaren fa anys, qui se’n en recorda
quan assentaren el cep en aquell tornall.
La partió del Pelegrí. Terra ufana.
Costeruda. Dominant com vela de barcam.
Prop el barranquet volien clavar-lo.
Un vell digué . – A la trona com rector.
I ben amunt a prop de pins i matollada,
un clot ample el rebé com son senyor.
De brotada en brotada amunt surava,
esplèndid s’ensenyorejava com pastor.
per baix la vinya el guarnia i el besava,
ell s’erigia com el gran comanador.
El fred, al temps li atordia les ramades,...
Al març de ses gemes explotaven vives flors
i els penjolls de granets amb fullam confonia
son verd pletòric, esperant el roig color.
Els pètals ja no hi eren, tot era campanetes
el sol les escalfava, el vent els hi feia petons,
els ceps que ja florien, enveja en tenien...
I corre mes d’abril,... L’eufòria el torna boig.
Vermell en mig del verd a dalt de les ramades
es balancejava mesclant-ne sa vivor...
Ja algun ocell amb bec net vindria a picar-ne
aquella rodona que es mou i que fa foc.
Poca defensa l’arbre en contra d’ells tenia...
Ell produïa perquè el moixó amb el pinyol
volés al lluny d’aquells tornalls de vinya
i deixés caure a bon fi el fruit del seu amor.
Al cap del temps per tot el terme hi creixien
nous arbrets, plançons d’aquell arbró
que seguint terminis que el condicionaven
escampava vida, sa nissaga, amb zel i amor.


Avui, quan veig al terme eixes plantades,

se m’inunda el cor pensant en l’arbre vell
que ell sol deixà en el terral marcades
la empremta humil dels avui joiosos cireres
.............
montse ...de fons d'armari ,ha dit...


Maduren records,
penjant del vell cirerer,
murmuri d'anys.



29 de març de 2011 16:58






3 comentaris:

montse ha dit...

Maduren records,
penjant del vell cirerer,
murmuri d'anys.

Galionar ha dit...

Anton, has dibuixat amb paraules un quadre deliciós d'aquells bells records d'infantesa, vermells com el color de les cireres, lluminosos com la primavera, melodiosos com el cant dels ocells que hi tenien aixopluc. Puc gaudir-ne tant imaginant-ho com si ho visqués directament.
Ah, ja tinc els àudios dels teus poemes insertats al blog! Gràcies a la Pilar, que ha fet tota la feina.
Una forta abraçada.

Pilar ha dit...

Les soques grises, assenyalen camins esvaïts. Els records són com una processó de formigues que ens conviden a contemplar-les.