12 – 1 -11
Peonant el crestall de la muntanya
Entro en teus ulls de mar i cel,
Meva barqueta menuda com aranya
Vol navegar-hi, les ones no estranya...,
Que la empenyi l’alè de teva ment !!
En la flor pura dels pètals de teus llavis
S’inunden joiosos i dignes pensaments
I llegeixen lletanies de rosaris savis
Que repeteixen l’oració fins fer-se avis
Entregant-ne sa passió en fantasiós anhel.
4 comentaris:
És molt bonic, preciós, una mena d'homenatge a una persona estimada. Ple de sentiment, delicat i subtil.
Molts dies et llegeixo al matí i tinc una mica de pressa com avui i llegeixo sense deixar comentaris, però avui no me'n puc estar. L'última cosa que faig i tanco l'ordinador. :)
Que tinguis un bon dia i t'envio una abraçada, Anton.
Doncs,gràcies pel que dius...
practicament tot el que escric és a la impromta, sense pensar, Potser si que és sentir i avui ha sortit això. no em preparo quasi mai, sols l'impuls del moment i que surti el que surti, al fi i al cap és expresar el que duiem dins i que les paraules ens deixin sentir l'esclat... Amb els meus trenets ja en tinc prou per sobreviure,... viure a vegades ens el imposen les circumstàncies... crec que se n'han de pasar de sèries per copsar-ho a dins i entendre certes coses i salvar-te d'ells per necessitat.
.............
Cull els pinzells i no paris que ho fots molt bé, crec que hi han moltes coses dins teu que no deixes que surtin... Avant que se't farà de nit com a mi.Anton.
Tu li dius trenets i jo li dic poemes. Plens de sentiments i conductors d'emocions. Els d'avui enamoren.
El que passa Pilar que aquests trenets van amb electricitat i com ara puja aquest servei, segurament que van més depresa per no gastar tant. anton.
Publica un comentari a l'entrada