2 – 12 – 10
Suaument expressava idees
com si en posseís un garbuix.
Anava soltant amb tendresa
el delicat missatge del NO.
I semblava rajolinet tranquil,
amb serenor inusitada...
Com si la frase ben pensada,
al acabar-la i interioritzar
la fina perorata
ens posava la carn de gallina
Compreníem, aleshores,
que érem RES,
millor dir, NO RES i era veritat.
4 comentaris:
Una abraçada, Antón!
Una mena d'enigma poètic, reposat i tranquil... m'enduc la teva serenor.
Una abraçada, Anton!
un poema preciós! un poema ple de sentiment ....
ens sentim petits davant espectacles així. Però també grans per poder-los gaudir
Publica un comentari a l'entrada