foto pròpia. Un detall d'un carrer de Cabacés el dia de la festa del oli 2009
2 – 12 – 10
Si calles pensaran que escoltes,
quan la verborrea d'altre t'inquieta.
El silenci de vegades ajuda
a fer callar al firaire...
Quants de silencis n’hi ha que parlen
interiorment.
No cal escenificar la veu
reclamant espai i controvèrsia.
Els sons es perden
seguidament de ser expressats
quan les orelles tanquen.
4 comentaris:
Hi ha silencis que diuen més que les paraules, però s'ha de conèixer molt la persona que els "emet".
Profunda reflexió, Anton. Em fa pensar que cal educar l'oïda perquè escolti allò que no emet cap so. Arribarem algun dia a conseguir-ho?
Si molta gent no sap escoltar ni les paraules dels altres, com han de saber escoltar els silencis?
A mi m'agrada escoltar les dues coses: paraules i silencis... encara que no sempre són prou fàcils d'interpretat i d'entendre, ni les unes ni els altres.
Una abraçada, Anton!
D'uns anys cap aquí procuro entrar en converses més que no he fet en tota la vida...És que he perdut la por?
Pot ser el caràcter, el medi on un es desenvolupa, el estar sol en el treball, que sé jo... la timidez
pot fer que un parli poc,...
Si em refereixo al que sembla que escolta i no ho fa o al que calla per assabentar-se deixant que flueixi...jo diria que s'apren molt escoltant...
D'els silencis interns, que en direm... és un tema on les interioritats callen per no delatar-se, o avisen, o projecten el seu programa, o posen l'emfasi en el camí a seguir... un mon molt complicat, veritat ?
Jo també vaig parlant més com més gran em faig. Però tens raó he après molt i molt en molts anys de callar i escoltar. Ara gaudeixo també de parlar una mica més. Però encara callo molt, com tu dius per no delatar interioritats.
Aquest món de paraules i silencis, potser és complicat, però m'agrada observar-lo i aprendre'n sempre més.
Bona nit i bona setmana, Anton.
Publica un comentari a l'entrada