JOC LITERARI 185 DE J.M. TIBAU....

El que m’ha suggerit la foto de la proposta de J.M.Tibau en el seu joc Literari 185, és tot el que veieu aquí davall si us ve el gust de cruspir-ho,jo us aconsello que seguiu fins al final o no comenceu ja que no hi trobareu tot el gust. Se surt de les normes, ja ho sé. No vull optar a cap premi, sols a passar-m’ho bé que és el que necessito i si algú vol llegir-ho... per ell farà i si em deixa un comentari sucós, millor que millor. Gràcies per les vostres benediccions. Anton.

ELS TRES MOSQUETERS - 1


Aquell dia el iaio Quelo entrà en la sala de l’escola treien foc pels queixals. Tres xavals que coneixia prou bé l’hi havien fet una destrossa . A l’hort que era l’encant del poble les faveres, trepitjades, les tomateres desencanyades i llençades damunt de pebroters i alberginieres com si la samfaina ja comencés a coure. I l’inri del programa s’esmerçava en una fellonia...Un negoci preparat per la Festa Major tot a n’ orris i és que tant melons com síndries les havien tatxat i sols faltava les tallades de pernil per omplir els plats del menú encara poc conegut per els comensals del poble...


-Això ha de tenir càstig... – cridava el iaio Quelo al entrar – Un bon càstig.


-Què vos passa, iaio Quelo ? – preguntava Doña Trinidad...


La mestra del poble tenia que governar una patuleia de quaranta marrecs, nois i noies fins als dotze anys. Mestra i jutgessa tenia una forma peculiar de castigar a la seva pleballa.


Lectora infatigable de literatura de totes les èpoques, assumia un garbuix de personatges en la seva clepsa que utilitzava de forma curiosa.


-Us l’han fet, doncs la pagaran i ben pagada. Des d’ara els anomenarem ELS TRES MOSQUETERS,...- justificava Doña Trinidad - El càstig és de per vida, sempre tothom se’n en recordarà de la malifeta. Així es fa justícia.


.........................
.

ELS TRES MOSQUETERS – 2


Doña Trinidad no tenia res que aprendre de la seva patuleia de marrecs, ella sola havia parit a sis canalletes i sols a una havia tingut de usar la seva peculiaritat de càstig, el Platero que havia collit unes tifes de somera i les refregà pels vidres de la tenda de la Xoia...


Seguint el seu predicat, als tres xavals, ja grandets, els va regalar el llibre de les peripècies dels personatges que ara representarien amb l’obligatorietat de llegir-lo i explicar-lo un bocí cada dissabte a la tarda mentre els altres jugaven a futbol al pati amb la pilota de drap .Així estarien distrets...


Com que seves espases de fusta havien d’estar massa quietes un dissabte varen preparar l’estratagema d’escapar-se del martiri del relat. Com que se’ls permetia anar sempre junts també quan els mals de ventre se’ls encomanaren als tres, Doña Trinidad els permeté realitzar aquella feina junts.... Llibres i ells cap a la comuna de fusta amb tapa per obstruir el forat que empeltava amb el corral on gallines i cabres i conills saludaven la baixada de les botifarres... però aquell dia no anaren pel forat avall si no que es quedaren en els llibres,- per que llegir que llegeixi Doña Trini ...


La corrupció que portaven amagada entre les pàgines exhalava un perfum embriagador...


Doña Trinidad arrugant el nas i tapant-lo amb la ma els soltà ... una filípica.


-Deveu tenir el ventre podrit que surt aquest flat...després de deixar la femta a la comuna...


Al que els tres mosqueters contestaren a cor... –Vostè quan va de ventre fa olor de colònia ?


-Sortiu-me d’aquí abans de que m’ofegui...


.................



ELS TRES MOSQUETERS – 3


El iaio Quelo poc conforme amb el càstig atorgat esperà fora que sortissin els interfectes per prendre’s la justícia a base del seu pèdum, bastó com una crossa que els arreglaria l’esquena.


Doña Trinidad fent fora als Tres Mosqueters buscava entre els seus dilectes personatges per que en un possible penediment propi adeqües millor el renom que calia davant les dos malifetes dels marrecs...


-Quina ventrada més pudenta... – es deia la mestra.


Tot va ser obrir els ulls al pati com el pèdum del iaio va brandir com una debanadora i els Tres Mosqueters sense protecció encara que fos una supèrflua espasa de fusta alçaren braços amb el llibre ple de melmelada cular seva que se’ls derramava pel sorrut cabell com si una pluja de ferum noble alenés.


Els llibres a terra trepitjats pel calcer dels xavals no feien massa goig pel maltracte però si que d’entre les pàgines ben pintades de la seva misèria sortien una foto de cadascun casualment iguala...


Doña Trinitat emmudida davant l’espant del bastó del iaio, la melmelada, veient els llibres a terra fets un soll ressuscità del pànic al veure les postals...


-Si fa quaranta anys d’això... Aquell teatre de Magisteri... Quan jo era jove... Quin record...


I llençant tota la seva humanitat endavant s’ajupí tot just poder collir aquell record entranyable com si una bogeria li hagués entrat al cervell... besava i besava les estampes sense sentir cap flat ni gust quan els regalims de misèria humana...la cobdiciaven.
.....................