dimarts, 5 d’octubre de 2010

SET MESOS QUE CREUARES TEVA META.... fotos de Manoli, seva esposa.


SET MESOS QUE ARRIBARES A META.

 15 – 3 – 10-

Que siguin pels teu fills
Meus ulls teva mirada.
Que teva suau paraula
Esclati en meva veu
Que els miris i els parlis
Corrent teva gambada
Obrint els núvols tous,
Obrint el Sol per ells.
Que sàpiguen quan els estimes
Que sàpiguen que tot TU...
Erets  i seràs per ells.
El teu Amor baixi a mans plenes
i els inundi de la pau que vas voler.

5 - 10 - 10
En el periple inquiet
de teva complerta vida,
volies a meta prompte  arribar ?
Fa set mesos trencaves la cinta
arrasant ton futur d'un joiós demà.
la pressa que tenien teus actes
et feren complidor fins a l'extrem...
i  a aquesta cita calçat hi arribares
per que per TU, com atleta,
no devies defallir mai.
.................................
Avui, en el record que ens acoltella,
veient la teva empremta punyent arreu...
PER QUÈ no era Jo qui feliç marxava
i TU quedaves amb tots els teus ? 






10 comentaris:

Albanta ha dit...

Anton, quants pares que han perdut els seus fills desitjarien el que tu dius...bescanviar-se per ells. Malauradament no tenim aquesta elecció al nostre abast...
Però tu tens ara la missió importantíssima, vital, necessària de ser la seva veu, els seus ulls, el seu cor per als seus fills i estic segura que ho faràs magníficament, tant com ell!
Una abraçada enorme... ets molt gran, amic!!

rebaixes ha dit...

Gràcies, Albanta, de dir el que dius i sentir el que sents. Anton.

Pilar ha dit...

Anton, t'escolto atentament i callo. Tant de bo pogués donar-te una resposta. Una abraçada.

McAbeu ha dit...

No puc respondre la teva pregunta, potser ningú pot, però el que si puc fer és donar-te tot el meu suport, encara que només sigui passant de tant en tant per aquí. Una gran abraçada, Anton

zel ha dit...

Com diu Albanta, aquest és el clam de molts pares...però ell no va poder triar, ni tu tampoc, et queda ser el testimoni, el record, el mirall que ell sabia que deixava en tu. T'estimo, ja ho saps.

Joana ha dit...

Pensem el mateix que tu i el que diu l'albanta.
Anton ..per la meva professió he viscut aquests moments cruels i no hi ha respostes, només l'abraçada amiga, la companyia encara que sigui en la llunyania.
No hi ha paraules de consol...no en sabem més
una abraçada ben forta Anton

Carme ha dit...

No podem triar, Anton i crec que tampoc hi ha perquè.

Recordar-lo i transmetre'l tan bé com pugueu als seus fills. I poca cosa més que la companyia de tots els que us estimeu i la nostra a en la llunyania.

Una abraçada.

rebaixes ha dit...

Gràcies a tots per les vostres paraules que ajuden, encara que no curin...Lluny esteu? Jo us sento tant prop que fins el vostre alè m'arriba... Anton.

Anònim ha dit...

POTSER UN DIA TROBARES LA RESPOSTA.
JUGANT AMB BCN.

Assumpta ha dit...

Anton, no podria dir paraules més boniques, més encertades que les que ha dit ALBANTA...
Una abraçada ben gran!!!