dilluns, 9 d’agost de 2010

NO CAMINIS A PAS PERDUT... foto pròpia de la Bruixeta./ 1- BADOMERIES.



foto pròpia. La BRUIXETA  un referent montanyós de la Torre de l'Espanyol.
En un temps estava cobert d'aigua fent com un gran llac
 S'han trobat restes de sílex, eines que feren servir els íbers .
I en la punta dos pedres descomunals es besen com fent d'altar
 i rematant el punt alt d'aquest con semblant a un pit de donzella.
9 – 8 – 10
No caminis a pas perdut
com si no anés per tu.
L’objecte del senderó
és guiar-te segur al lloc.
Ell, quiet, ni es belluga, ni es mou,
espera que el beneixis
amb peuada neta i segura
que deu portar-te a on ell arriba
com corda llarga
que deixaren sense embolicar...
Un senderó estret
pot ser un gran amic...
A la vora els ocells canten
i els ramatges de l’arbriu
et pentinen o embrollen
el cabell o acaronen ton rostre
dient-te. –Segueix avant.
Fes el teu camí...
...............
BADOMERIES. 
( Riure o plorar al fi acaba en llàgrimes.  Sempre m'ha agradat l'humor, la segona intenció que 
poden tenir unes paraules. Avui en posso una - sempre marcat per un sentit nou d'una paraula -
Començo amb aquest,,,, de vegades m'he de fer pessigolles per riure o somriure, a veure com us prova.)
El Montilla li diu al Chaves...- RESCAT ?
L'ex presi andalús respon .- RES - CAT.

2 comentaris:

Pilar ha dit...

Fer camí. De vegades en solitud, altres vegades amb compañia...Però caminar, sense defallir, gaudint del paisatge com si no l'haguéssim vist mai. Admirant la transformació que aques ha sofert, fent camí.

Sóc molt dolentaper captar la ionia dls acudits. Si no són dolents, em costa riure.

Una abraçada.

Carme ha dit...

Un camí considerat com un amic... m'agrad a la idea. Crec que els camins, amples o estrets, sempre acaben convertint-se en amics o al menys m'agrad pensar-ho així!