foto google imatge
1 – 7 – 10
Entaforat el pensament
En l’espardenya del camí
Traslladava ses idees
Sense paraula escriure.
Vindrien els records
Després, parant caminada
I veuria el senderons
Sense trepig i abandonats.
El got d’aigua
No el tindria,
La font no rajava
I els mots incompresos
Callaven en seva eternitat.
2 comentaris:
Aquest final em fa estremir. Sempre m'ha importat molt la comunicació, sempre m'ha agradat explicar-me i escriure i com més gran em faig m'adono cada com més que la majoria de mots són incompresos...
I ja m'imagino que tu parles d'una altra cosa, però la poesia té això que cadascú se l'adapta a la seva manera
No callis, Anton.
Publica un comentari a l'entrada