18 – 7 – 10
Arbre centenari d’arrel profunda
Has alletat plançons per un nou viure,
Fa temps t’esporgaren d’orgulls
I et cotaren ramatge per empeltar-ne
Una nova saba que no et fes lliure.
Quan el vent jolia de paraula plena
Exclamant a crits sa digna identitat,
Provaren de mil formes tapar-te la boca
Retallant-te els llavis per fer-te mut.
No han parat ses arrels de fer-ne
D’esboternar potents pollancs.
Li han negat
L’aigua comprensiva d’estimança mare,
Però de l’arrel puja incòlume voluntat.
Per més que facin mal a l’arbre vell
De tot ell ressuscita...
Per més que el tallin
Més encoratgina.
I per dins seu exclama :
SI NO ÉS AVUI SERÀ DEMÀ
QUE AL MEU CEL ARRIBI,
4 comentaris:
Ja l'havia llegit allà. Anton dóna força i coratge.
Aquest final és un lema "Si no és avui serà demà!"
Sí, un lema de perseverància, estimat. Petons!
Veig una lliçó de vida en aquest test, Anton.
Si escoltéssim més la veu de l'experiència, evitaríem més d'un sotrac, però els deus que ens hem creat són prepotents i es ensordeixen més del compte.
Em quedo sota aquest arbrecentenari, abraço la seva enrgia i smric.
Bones arrels per tocar el cel, molt de carinyo es necessita! Segur que n'ha tingut molt aquest arbre per a ser centenari!
Publica un comentari a l'entrada