.
7 – 6 – 10
Travessant les branques
de les arrugues fondes,
com riuets de penes
arriba la lletra escrita
en el profund solc.
Sap tots els per quès
que l’han envoltat
en seu sacrificat viure
Sent el foc del temps,
el ganivet del ventijol
que li arrenquen el crit
emfàtic i privat
de compassius mirades...
Solcs en les galtes i front.
Hores de sacrificat viure
sense resposta, en silenci
aplanant la pell erèctil
i destruint-li el respir
que encara pensa.
Lluny el temps, ara marcit,
on la serp enlairava
ses agalles prepotents...
El seu camí acaba...
El rellotge no té instants.
2 comentaris:
I el temps no té rellotge.
Un poema molt bonic.
Tota una lliçó d'humanitat i d'història de la humanitat!
Bona nit, Anton!
Publica un comentari a l'entrada