Dedicat al Nil el fillet de la Silvia de CONTES DIVERS
10 – 6 – 10
Del úter verge
De la terra mare
Ha sorgit l’infantó.
El cel blau l’emmantellina
I si fos nit lluna i estrelles
Faran companyia...
Vol aixecar-se, caminar,
Però... ningú l’ajuda.
Unes tiges de blat
Fan corda llarga...
Una gota d’aigua inflada
Fa de globus volador.
Seva ma menudeta
Aguanta corda. Globus estira
I de ditets rellisca...
Al cel ha anat perdut
L’objecte sant...
Ell no té força
Per cul aixecar...
Quanta falta el globus
Que s’ha escapat !!
Anhelós sospira
Al cel mantell blau mira...
- La mare me’l tornarà... !!
.....................................
Esperem en l’Amor,
L’Amor ajudarà.
3 comentaris:
Quina forma tan maca, com un petit conte-poema, d'explicar la confiança d'un nadó en la mare :-))
Anton, és molt bonic, és com un conte...
Anton, no m'agrada mai demanar ni pressionar ningú, però tu que sempre hi ets... no voldries passar pels 1001 moments? M'agradaria que hi fossis!
Però si jo vols no passa res, eh? Tan amics com abans!
Una abraçada
Anton, el poema dedicat al Nil, és "una passada".
Et puc dir que hi ha espais que segurament t'enyoren?...Jo en sé d'uns quants.
Ánim, amic!!!!
Petonets!
Publica un comentari a l'entrada