dimarts, 25 de maig de 2010

TENIA LA POR DE L'ESPANT ...... fot google imatges


24 – 5 – 10
Tenia la POR de l’espant
I volia amagar-se dins seu
Per que la fatal visita
No el trobés.
Dins la soledat venosa,
El cor retrocedia acovardit
Contant els instants durs
Que sumaria vers el desauci.
La ment dins el laberint
No eixugava les suors,
Era perduda arrossegant
Els últims esbufecs.
Cor i ment esgarrifats
Saltaven marges i espones
En un deliri de descontrol...
El ser pegà un crit,
FORA ,,,!!!
No aguantava estoicament
No entraria en el pou del PÀNIC
..........................
Qui no sap de la por ?
No caiguem en el parany
Del esgarrifós, fatal PÀNIC.

4 comentaris:

Carme ha dit...

La por crec que tots la coneixem i és bo que hi sigui i sempre ens n'acabem sortint. El pànic, tal com descrius tu molt be, és un parany que si ens atrapa ja ens manté enganxats. Sempre hem de saber guardar aquest crit de FORA!!!!!! per poder sortir de la trampa.

Pilar ha dit...

Fora, Anton! El crit és una escala que ajuda a fugir del pou. Quan un es fora, es pot allunyar a poc a poc i tenir una perspectiva ampla del paisatge. Fins i tot es pot veure que la soledat no ens ha envaït del tot. Llavors només en cal deixar que altres mans ens ajudin a eixugar la suor.
Fins demà.

zel ha dit...

Pànic, pànic...un pou sense fons, sovint sembla que siguem a la barana sense suport, ni mà, ni res que ens digui queda't...

Antón, et sento trist, trist i emprenyat... és just, et toca i cal que ho facis...

petons estimat!

rebaixes ha dit...

No sabeu el be qwue em van aquests gotets d'aigua noble per travessar el desert que se'na ha presentat quan la planùria fèrtil la tenia a l'abast, a més tot el que es cou en la situació no merma els sufriments, és molt de compromis el que ens ha quedat...
Gràcies, Anton.