divendres, 7 de maig de 2010

ENTARANYINAT EL CEL... foto mariona del seu album Picasa


3 – 4 – 10
Enteranyinat el cel
plomeja de color gris.
El sol tancat d’ulls
no mira la planúria
I el vel estel de núvol
esclata en plor
de pluja volent el sol
Quan la mandra dels arbres
no clareja ombres.
Espolsa el vent
la fulla que es renta
fent de tovallola
en la teranyina
de la bromosa plana

6 comentaris:

Pilar ha dit...

Tot i que no es veu, el sol hi és. Juga a amagar-se darrere la teranyina de cotó, fins que algú el vegi i digui: És aquí!

Carme ha dit...

Ple d'imatges precioses, encara que no surti el sol!

Una abraçada.

zel ha dit...

I tant que hi ha sol, de fa temps n'hi ha dos, i l'un t'acompanya cada dia, estimat...

rebaixes ha dit...

Les meves filloles, com m'ajudeu.
Estgic enfeinat ensenyant tots els secrets de la granja a la nora, i no és poesia, però ho vol apuntar tot el que li dic per si jo li fallo que no tingui que anar a preguntar a ningú,. Em deu tenir confiança en el que dic i faig, son molts anys amb aquesta canalla de ploma... Be, em toca això.
Jo que ja em crfeia lliure de tornar a obrir el llibre dels meus secrets i experiències... Hauré de mirar que no hi falti cap pàgina i que funcioni.
Gràcies de nou per tenior-vos propet donant alé beneficiós. Anton.

Assumpta ha dit...

I tant que et deu tenir confiança en el que li dius la nora!! :-)

Jo vull que surti el solet, m'agrada... però que sigui suau i que no faci massa calor :-)

Una gran abraçada!!

qui sap si... ha dit...

En un joc de cuites,
amaguen els núvols
el seu vell amic, el sol.
Li amaguen
per sota la plana coberta
de verds i grisos,
de soledats
de tarda primerenca,
quan les plantes treuen
bords fills entre les branques.
L’amaguen per jugar
a la pluja freda
d’una tarda de primavera,
pintant alhora
que se’n va a dormir
un capvespre fosc,
abans de ser humit.
S’eixampla la cortina d’aigua
com una benedicció que cau,
i et xopa com en un bateig
on surts com nou.
Es tanca com un capell
el banc de núvols dalt del cel
i s’enfosqueix el sol,
manca la llum d’estels,
Però amb la llum dels homes
cada gota es reflecteix
un tros de l’ànima
que encara plora,
l’amic Anton,
el company,
el bassal ple de pena
amb retrets de perques
que retronen entre llamps
d’angoixa que es fon
amb cada sanglot.