2 – LA CINTA BLANCA
Al corpinyet, la cinta blanca
és un sístole i diàstole de respir...
Té el frec en la carn
esvelta de la pitrera fembra
i juga caient en un desig
de ser la clau dels secrets.
La rama, traïdoria d’arbre,
ha empeltat el llaç sondrollant sorreig
i ha esbandit amb pressa
la lligada.
La cinta blanca, ara dèbil
ha cedit al impuls ramós
- dits de llop, potes de lladre -
i el gran misteri
guardat per la cinta
ha ensenyat obrint l'escena
del secret sublim...
Qui creu en secrets
si els sàtirs esquincen
les cintes blanques
que els guarden ?
3 comentaris:
Guardar secrets és un art oblidat. Tal vegada algun dia tornarem a recordar-lo.
Quina cascada! Preciosa!
Encara podem creure en els secrets, no?
Jo crec que encara es guarden molts i molts secrets. Com que són secrets no ho sabem... :)
Esquinçar la cinta blanca! M'agrada!
Una abraçada Anton!!!
Publica un comentari a l'entrada