dimecres, 10 de març de 2010

TOT HO VA ASSOLIR. DOS VEGADES ALS CAMPIONATS DEL MON DE VETERANS.


La seva WEB - SOM-HI 
http://webfacil.tinet.cat/jafe

Per fer les fotos dels primer llibre, la seva després esposa Manoli al estadi de Montjuic
Una colla d'lumnes seus dels col·legis on impartia treball i experiències, foren seleccionats voluntàriament per poder possar els exemples en les pâgines del primer llibre escrit conjuntment amb el seu íntim amic Raúl Sabaté també alumne seu.


Vestint la camisseta del Reus Deportiu... Allí amb Cornet i d'altres és feu conèixer en el medi que a ell l'il·lusionava, la competició per a si mateix vèncer-se

Competint. 
Amb la seva selecció, la CATALANA
Baix no sé el club que era. Després del Reus, va estar en el Gimnàtic de Tarragona, el Tarraco
I ara, en l'Ascó, des de que sent cofundador tenien ja pista d'atletisme,






L'estiu del 2009 va anar junt amb tota la família - Manoli, esposa i els fills Aina i Pau a Finlàndia als campionats del mon de veterans per competir en la seva categoria i defensant la Sel·lecció Catalana
Com que tot el que escrit és de record, no puc posar dates i massa detalls del fet.
Em deia ahir la Manoli que ell volia que la federació li facilités el xandal oficial... i fins que ho va assolir no va parar. Ell volia presentar-se amb tots els ats i uts defensant els interessos - malmessos en molts camps - de la terra Catalana
Anys abans va anar amb la família a San Sebastiá - Pais vasc al campionats del mon veterans.

--------------------------
-------------------
10 - 3 - 10
EL CRIT DE LA MARE

La mare plena de dol
Resa des d’antuvi...
Les denes del rosari
Son pedres clavades als dits
Que rosseguen
Els sentiments ferits.

Resa que resa que resa
Sense fruit evident...
I en un crit sense veu
D’esglai
Que al cel llença...
- Fins al meu déu dec fer fàstic...
Ni m’escolta, ni em sent,
Ni em compren...!!!
----





6 comentaris:

Cris (V/N) ha dit...

.... Sense paraules..... Ànims família....

Mireia ha dit...

Molt ànims Anton i familia. Els seus records ara són teus i a través dels teus escrits, també una mica nostres. Una forta abraçada

Pilar ha dit...

Trobo l'AMOR pel vostre fill en cada una de les paraules amb què el fas viure en tu.
M'uneixo, en silenci, a la pregària i el crit sord amb què viu el dol Teresa.
Us abraço.

Carme ha dit...

Comparteixo el crit de dolor de la Teresa, hi ha coses que ens escapen i que no es poden entendre. No, no podem. Una abraçada.

Assumpta ha dit...

És impressionant tot el que el teu fill havia arribat a assolir en aquest món de l'esport. Homes com ell són els que van obrint camins... M'agrada moltíssim anar llegint aquest escrits d'homenatge que li dediques.

En quant al poema... m'has recordat les paraules d'uns tiets meus (un germà de la meva mare i la seva dona) quan van perdre un fill de 19 anys a conseqüència d'un càncer d'ossos. Després de mesos i mesos de lluita i de l'amputació d'un braç, finalment no se'n va poder sortir... i els meus tiets també deien que Déu no havia escoltat les seves pregàries perquè el curés.

Ara han passat els anys i ja no pensen el mateix...

Tan sols puc deixar-vos una abraçada ben sincera

Arare ha dit...

Anton, no sóc ningú per dir res... no he perdut un fill, jo, però si que vaig perdre el pare dels meus fills quan el més petit tenia 15 mesos... per tant, sé del dolor.

Només vull abraçar-vos a tots dos i fer-me solidària amb els vostres sentiments.