divendres, 26 de març de 2010

QUAN SE'N VA ... foto pròpia



26 - 3 - 10
Quan se'n va
de davant meu l’ocell
i esprinta en el cel blau
i es fa menut com mosca,
és com el meu pensament
que espaordit
assoleix l’infinit
i diminut es fa petit
fins que de cop
abraonant-se al meu si
esvelt i ben polit
retorna...
Ha fet son vol àgil
per trobar
quan ens han robat
amb la destral, d’un cop,
el que estimava i volia...
I ara retorna lleuger i buit
buscant-ne el record
que empremta va deixar
a cada pas
seient o caminant,
parlant o be callant
seguint sa fèrtil ruta
L’ocell retorna al niu
per acaronar-ne el caliu
que abans tenia...
i que el feia viure.
Sols troba el brot i flor
del cirerer volgut
que ell collia.

3 comentaris:

Pilar ha dit...

Una foto preciosa. Mostra el teu pensament ple de les "seves" coses. Renaixent en la vida.

Joana ha dit...

Un poema sortit del cor Anton, com tots amb un profund sentiment d'estimació.
Una abraçada amic!

Carme ha dit...

Com un conte... "L'ocell i el cirerer" un conte amb molts de signifixts profunds. Un conte per aprendre la vida.