diumenge, 28 de març de 2010

ON TINC LA SOLUCIÓ... foto imatges google



27 – 3 – 10
On tinc  la solució
Del meu problema?
La font no raja,
El cel no plou
la ventada
eixuga el mullat
i el sol evapora
cada instant...
On tinc la solució
Del meu problema?
Sort dels amics,
Sort dels companys
Que m’obren seus cors
I em donen l’abraçada
De germà sincera .

8 comentaris:

McAbeu ha dit...

Si pots compartir-los amb algú, els problemes són de millor portar. Continua fent-ho, ANTON. Ja saps que trobaràs gent disposada a escoltar-te.
Una gran abraçada

sargantana ha dit...

tan sols feia aixo...deixar-te una abraçada i el balsam de un peto
;))

zel ha dit...

I una altra abraçada meva, estimat Antón, saps que aquí pots buidar el pap, que és gairebé l'única cosa que pots fer per no sentir-te tan sol, quan tothom dorm i tu tens els ulls oberts i les llàgrimes cremen. Un petó, amic estimat.

Assumpta ha dit...

Quina imatge tan meravellosa has tríat, amic Anton, per il·lustrar els teus preciosos versos tan sentits!!

Una abraçada com aquestes que, també, tu sempre ens has regalat a tots nosaltres, amb tot el cor!!

Pilar ha dit...

Bon dia Anton. El seu record amida el teu silenci i omple la buidor que sents. Deixa que et bressoli i que surti a través dels teus versos, com ho fas dia a dia.
Un petó i sàpigues que, tot i que he arribat a conèixer-te més tard que altres persones amigues, aquí sóc per si m'has de menester.

Albanta ha dit...

Demana'ns totes les abraçades que necessites, que sempre en tindre'm per a tu.
I el cel tornarà a ploure, i el sol a lluïr...

rebaixes ha dit...

Sou fenomenals. Quines dones tinc al costat, em costa de creure que tot sigui veritat i davant la evidència palpable... m'ajudeu a soportar la destroça que hi ha en mi.Els sentiments s'han conjurat i el cap no pensa,,, és com el boig que tomba sempre en la seva sènia sense saber que no es mou del lloc... Sé que me'n sortiré per que em toca viure per força per fer el que no va poder acabar... Sols soc un granger que plora, però farà els paons grossos i potens, Revindràn les aigues i es canalitzaran pel bé de la familia... Prou. No desitgeu mai a ningú el que jo passo... i no soc l'únic ni el més perjudicat, però ho sento en la pell com em fereix sense parar.
Una abraçada d'agraiment a tots. Anton.

Carme ha dit...

Anton, és que cal plorar, quan el dolor és gran, cal plorar, perquè vagi canalitzant mica en mica. I també cal compartir, i tambe cal seguir endavant i tu saps fer-ho tot. I nosaltres poca cosa podem fer. Ser-hi i llegir-te i enviar-te l'abraçada més sincera, d'amiga, de germana, o si és que les podem distingir ... doncs una de cada.