foto... he de ser sincer, no em vaig apuntar la procedència i ara no ho puc fercomstar Que em perdoni el seu meravellós autor
.La Montse m'ha fet saber en un coment, que la foto li perteneix, és seva, cosa que se m'havia descuidat com esmentava, ara rectifico amb molt de gust. Gr'acies Montse Anton.
.La Montse m'ha fet saber en un coment, que la foto li perteneix, és seva, cosa que se m'havia descuidat com esmentava, ara rectifico amb molt de gust. Gr'acies Montse Anton.
...............
23 – 3 – 10
els dits prets als ulls
consolant la llàgrima.
Els llavis muts,
no tenen ni volen paraula...
Eixut el cor.
La ment encapsada
en el neguit foll, boirós
que li nega llum a l’ànima...
Es consumeix
en el foc boig
de la torxa del dolor
que el té cruspit,
arrupit d’aigua gelada.
És un no res,
Ell que tenia dins seu
l’alegria i la flama de goig
de sentir-se acompanyat
en seva llarga vesprada,
se li ha fos l’aigua entre dits
quan empalava a boca
el glop de la felicitat
que per tots desitjava.
Calla, ara, assegut...
Vençut pel cru dolor...
Tindrà valor d’alçar la cara
I mirar al cel inclement
que li ha fet mala jugada ?
4 comentaris:
Tot és vida, si estem atents a tots els detalls.
La vida és, doncs, el compromís que signem quan l'abraçem fins a l'extrem.
I si aturem l'abraçada, per egoisme, privem que el doll vital circuli, i la
nostra vida es merceix fins a morir.
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
Hola Anton,
La imatge es meva, però curiosament la original estava en posició horitzontal...Però tant una cosa com l'altra no té cap importància!!.
El que sí m'agrada és que l'hagis fet servir per explicar-nos, amb la teva poesia tot allò que tens dins, des de que el teu fill ens va deixar.
Una vegada més gràcies!!.
Una abraçada molt forta per tots vosaltres.
Les arrels de l'arbre mort, mostren la vida. Aquesta ressorgeix en un nou arbre. En l'interior d'aquesta nova vida, corre també la sava de l'anterior.
Tu i Ell sou un. Ell i els seus fills, igual. Ell es perpetua en vosaltres.
T'abraço, Anton.
Sent el cos
com el cor,
el fred inabastable
de la mort.
Puja furibund
el glop de ràbia
gola amunt
que el fa emmudir.
Allunya la serenor
d’una ànima
que encara pregunta
el perquè d’allò
que no entén.
Se li fa feixuc
el caminar
més enllà
d’on els ulls
no deixen de plorar
no vol sortir.
Cruspeix la soledat
les darreres esperances
d’un neguit fet anhel,
i es marceix
com l’arbre caigut,
la minsa flor
que el va veure caure.
Publica un comentari a l'entrada