dissabte, 16 de gener de 2010

494.- EL CARAGOL -- joc literari 143, proposta de J.M.Tibau


EL CARAGOL
JOC LITERARI 143 .- Proposta de J.M.Tibau.
Escrit d’Antoni Fortuño Sas
14 – 1 – 10
..............
Era temps de guerra. Casa seva, un casalici, l’ocupaven les forces com a caserna. La família hi vivia entre ells
Rondava per tot arreu com si fos l’amo, tots el respectaven, era el menut de cinc anys. L’anomenaven el CARAGOL..per que tant se’l veia amb banya fora com era amagat.
Recorda que s’enfundà en la jaqueta tronada del comissari polític i s‘endinsà en el passadís. Baixà les escales arrossegant ...la baluerna
A seva edat poder anar vestit amb roba de grans era un orgull.
Arribà al final de l’escalinata com un Napoleó i que no sabia que hagués existit mai. Quina orgullosa passejada...!!! Els soldats que trobava el saludaven com si fos un general, tots es quadraven.
Allà al lluny prop la balconada que dava al terrat la seva mare l’esperava. Arrencà a córrer, ensopegà i caigué més llarg que no era.
Mil mans l’aixecaren. No va plorar. Seva mare el deslligà de tants braços i li esmerçà un petó florit que encara recorda...
Havia estat estorat ... Després vindrien els trets que no el travessarien, el guardava... l'escut de la mare... Pobre CARAGOL

8 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

Molt bé, gràcies per participar de nou. Aquesta tarda faré un post on aniré incloent enllaços a tots els textos.
Terrible història que no sé si està basada en fets reals, però, desgraciadament, podria ser-ho ben bé. Quant deixaran les guerres de segar les il.lusions dels xiquets?

rebaixes ha dit...

La realitat és que hi ha un suport real, la guerra, el casalici, el nen, la mare, els soldats... i després la fantasia que podria omplir llibres de poemes o novel·les. Temps que els varem viure quan la nostra raó no sabia res de res, ben just coneixia l'instant present. Anton.

Elvira FR ha dit...

Felicitats Anton , un text que m'ha semblat un tros de vida...dispensa si et dic que crec que "dispar" no és equivalent a tret o a tir, però un relat molt bo que m'ha agradat molt! per cert Anton no ens coneixem però hem comentat i escrit a 365 contes, compartim visites a alguns blocs i ara compartirem personatges itinerants ( ara aniré a llegir el teu personatge!)Un plaer llegir-te!

Carme ha dit...

Una bona participació, Anton!

Pilar ha dit...

Hi ha escuts que protegeixen molt bé als cavallers sense armadura.
Trist, real, poètic i encisador aquest relat.
Felicitas, Anton!

Assumpta ha dit...

Ho has explicat d'una forma tan natural que em semblava que ho estès veient!! Un preciós relat!! :-))

La Meva Perdició ha dit...

Felicitats pel relat. Perquè els nens sempre s'entesten amb els jocs de guerra? Les fantasies de combats, poc tenen de semblant amb la trista realitat, però ens fan feliços quan som menuts.

- assumpta - ha dit...

Quan la vida encara era només un joc de nens. Tan de bo que aquest escut l'hagi seguit proteguint amb els anys.
Un relat molt bonic, m'agradaaa!!!
:)))