dilluns, 12 d’octubre del 2009

412-- ERMITANS RESTEM SOLETS... foto google imatges

foto google imatges

12 – 10 – 09

Ermitans restem solets

dins la bombolla tancada.

L’egoisme ens fa pobrets

llegint els nostres llibrets

recordant l’hora passada.

En la vora del passat

no donem un pas enrere.

Estem en cercle tancat

apropant penya-segat

del nou instant que ens espera.

En cercles concèntrics rodem,

retrobem lloc mil vegades,

nostre Sí és voral, paret

que retorna al indret

connectant velles suades.

Com borratxons la ballem

en el coval o en la balma.

Del que ens rodeja,esquerps...

No ens fustiga el diner...

Dins bombolla som en calma

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Combinar paraules diferenciant el què era i el què és, dóna una bonica forma en un escrit ideal per un dilluns a la nit.

Jesús M. Tibau ha dit...

fugir dins d'un mateix no sempre és la millor opció

Carme Rosanas ha dit...

Suggeridor de tantes coses que gairebé se'm fa impossible de comentar, embastaria idees aquí i allà... em quedo amb la calma, encara que sigui dins d'una bombolla.

Bona nit, Anton.

Assumpta ha dit...

La bombolla que a vegades nosaltres mateixos tanquem i els cercles que ens envolten també tan sols a nosaltres...

Què dolent és l'egoisme!

Molt bones reflexions, Anton! :-))

rebaixes ha dit...

De vegades hem de fer d'ermitans en nosaltres mateixos per reflexionar, veure si el que fem s'adiu en la nostra forma de ser i dins la bombolla esperar amb calma.
Val la pena reflexionar interiorment.
Ja sortirem al exterior i si tot ens és esquerp i no anem per diner... que és el que priva... Un compàs d'espera pot fer veure com sortir de la realitat que tenim. Anton.

berta ha dit...

Jo també penso com tu Anton, que a vegades cal mirar endins i reflexionar. Si això és el que ens cal per retrobar la calma, ho he de fer. Saber si el que fem s'adiu amb nosaltres... és una feina que sembla que hagi passat de moda i jo la trobo ben necessària.

Besades, Anton.

assumpta ha dit...

Hi ha situacions en la vida on em veig protagonista d'una pel·lícula que no és pas del meu agrat, em sento com atrapada dins la pantalla i no en puc sortir.

Aquests dies, a l'empresa hem tingut un daltavall ben gros. Com tu dius, m'he sentit massa propera al penya-segat del nou instant que ens espera.
M'he hagut d'amagar en una bombolla com aquesta per a poder pensar amb claretat el perquè de tot el nou plantejament i en que ens pot afectar.

Una abraçada Anton!