foto propia4 – 7 - 09
No tenia res a ma sinó seva mirada.
No tenia res més prop que la seva veu.
No tenia que esbargir el camí, era sa peuada.
No tenia que suplir de la cara seus cabells.
La seva llum l’entenia en sa mirada,
el seu ventijol arribava feta veu,
els peuets fent sender que apropa peuada,
frigolejaven per espatlles al vent sos cabells.
I jo lluitant amb sa mirada,
obrint orelles a paraula veu,
seguint el trepig de la peuada,
fent cortina quan enretiro seus cabells.
No tenia res a ma sinó seva mirada.
No tenia res més prop que la seva veu.
No tenia que esbargir el camí, era sa peuada.
No tenia que suplir de la cara seus cabells.
La seva llum l’entenia en sa mirada,
el seu ventijol arribava feta veu,
els peuets fent sender que apropa peuada,
frigolejaven per espatlles al vent sos cabells.
I jo lluitant amb sa mirada,
obrint orelles a paraula veu,
seguint el trepig de la peuada,
fent cortina quan enretiro seus cabells.
3 comentaris:
tenies molt a mà
El Jesús té tota la raó, ho tenies gairebé tot. La murada, espill de l'ànima, la veu per xiuxiuar-te i la llum que desprenia per il·luminar-te. Quin amor més pur!
Molt bonic, Anton!
I la cortina dels seus cabells!
Publica un comentari a l'entrada