dijous, 28 de maig del 2009

294 -- ARRECERAT A MI...

foto de L'avançada de l'art
27 – 5 – 09
Arrecerat a mi
I no et faci por
Ni el vent ni el sol
Ni la mirada opaca de l’aigua.
Que et mulla gota a gota.

Arrecerat a mi
Que soc el teu recer,
El teu barret,
El teu paraigua
Que et culiva del mal,
Dels ulls de bou
Que en tu perniciosos
s’emmirallen
amb mirades embadalides
enterbolides de carn abjecta.

Arrecerat a mi
Que et guardo amb tebior
Amb el caliu tendre del cor
Que el cos demana.
Tanca portes i finestres
Al recel que la vidrior porta
I sentiràs la pluja neta
Que al neguit destrossa
I calma llueix
Amb reflex de mirall.

----------

foto propia... Ja fan goig, ja fan goig
PENSAMENTS PROPIS
11.- Tenia fe? Donaria un xec en blanc? N’estava segur que ningú s’aprofitaria d’ell? Si tenia fe...

4 comentaris:

Joana ha dit...

Que maco Antn...el verb arrecerar... I quin goig els préssecs!
M'agraden els poemes i els préssecs! :)
Bona tarda calorosa!

Cèlia ha dit...

Quina tranquil·litat poder-se arrecerar amb aquesta confiança i aquest amor tan profund...

Carme Rosanas ha dit...

Quin poema més tendre i bonic! S'ha de llegir poc a poc i donar-se temps per arrecerar-se en el poema.

I els préssecs ... també m'agraden... molt (sense tanta golafreria com les cireres) però molt.

rebaixes ha dit...

Haureu de venir, encara que sigui en esperit o virtualment cap aquest poble on prèssecs i poemes es veu que son bons amics.
Doncs, si ara ja és l'hora d'aquesta fruita. Quan avui he anat per fer més fotos per poder-les oferir, ja m'havien pasat a davant i en caixes eren cam´del camí de la ciutat gran... Ja en faré, ja...Anton.