divendres, 22 de maig de 2009

288 -- RELATS CONJUNTS--- TORRE EIFFEL. O EL PASTORET IGNORANT.


EL PASTORET IGNORANT...

Escrit per la proposta de Relats Conjunts
- Aquest si que és un pobret desgraciatdeia el majordom al seu amo referint-se al pastor.- L’hauríem de casar, i així ja el tindríem de per vida...
El Ramiro era orfe. Havia nascut en un mas, quan la batalla de l’Ebre El pare marxà quan els nacionals desintegraren l’exèrcit republicà. I no es sabé res més d’ell. La mare, traumatitzada per la separació un dia caigué en un enjub al anar a buscar aigua, així que el menut Ramiro continuà pujant les escales dels anys a la vora del avi i avia pastors del amo del poble. Però també un dia un singlot se’ls endugué quan tenia quinze anys.
Que coneixia de la vida? El que les cabres i ovelles li havien ensenyat amb fets i les paraules dels dos vells. Era ignorant i innocent.
Sol, i sempre lluny del poble, rodant amb els ramats per l’artigada, poc coneixia del sexe contrari. Res...res...res.
Quan va fer la mili se n’hi fotien. Encara creia que els menuts venien de París, on potser el seu pare hauria passejat, però ell... ni caminant sabria anar-hi. Però l’avia li havia dit que ell havia vingut de París i quan ho preguntà al Negret un ruc que li feia el transport del poble al mas, l’animalet li digué : AAAAA:..!! El que volia dir que encertava. També ho confiava al gos que li contestava: Gueec, gueec , i ell s’ho creia, que hi farem.
Sabia, això si, el que era cobrir una cabra, i el temps que tardava en rebentar i deixar-li els cabridets, que tenia que cuidar per que allí estava el benefici i el diner... No en podia morir cap. Tots els nats havien de pujar, caram !! Ja li deia el majordom, si convé la botella de llet i que mamin, que no se te’n mori cap.
Quan el cridà aquell dia el majordom i el feu entrar al seu despatx, li tremolaven les cames i no li sortia ni alè de veu. Aquell home de bigoti llarg i blanc i barba llarga...
- Mira noi, t’has de casar. No pots estar sol al mas amb el ramat, el ruc i el gos... La Quimeta hi ve bé...i igual com les cabres tenen cabridets, valtres heu de tenir menuts...
- Si ella ho vol, con tal em faci el menjar i el jaç, per mi ja està bé... Ara, això de tenir menuts... potser m’haureu d’ajudar, per que jo no sé on es París... I no sé com anar-hi a buscar-los... I deu costar dinerons, i jo, ja sabeu que no en tinc massa i la Quimeta...
- Això de París, no et preocupis, que la Quimeta ja sap on és... i si convé fins la Torre Eiffel, que és on hi ha la fàbrica.

................

PENSAMENTS PROPIS
7.- No vulguis aconsellar a qui té una pena. Consola’l, això si que li farà bé.





2 comentaris:

Mestreta ha dit...

És un xic trist aquest relat. No sembla que el Ramiro sigui una persona feliç,no?

rebaixes ha dit...

Qui sap, segurament que les cabres li ho proporcionaven, així com el ruc i el gos... Anton.