dilluns, 2 de febrer de 2009

001 - TOT AIXÒ DEL MEME

CONTINUANT.

Per l'Assumpta, l'Albanta i Nuria Aupí

i tothom que ho vulgui llegir.

Nº - 1 --Amb l'afany de voler complir.


El teatre és una cosa que sempre m'ha agradat, des d' un moment en que em varen posar

davant la càmera,,ja es veia que anava per una llarga peli...


Així vaig ser cridat a representar de jove entrajat i encorbatat

la comèdia de la meva vida.

Aquì ja tenia a punt de publicar una colla de pàgines del meu guió.

De caràcter tìmid, el càmera va dir que el mirés i es veu que ho vaig fer, ell va

clicar, i ja teniu el primer acte.

----------------------

Nº 2 -- LA PRIMERA ACTUACIÓ EN PÙBLIC.

Es veu que la mare al veure que no prosperava massa al poble, ja adolescent,

que em sembla que vol dir que et falten moltes coses, em va enviar a La Salle

de Tarragona, internat, allí no li donaria maldecaps i els Hnos em durien pel camí

recte de la seva estimada i cematística religió, ensenyar cobrant.




Ho he posat tort, i es que allí ens feien anar rectes, si et sorties del patró a rascar que era fer mult. i divisions planes i més planes.

Com que a l'esglèsia per que no parlesim els uns amb els altres ens feien cantar. varen escoltar la meva deliciosa veu i em varen proposar fer Zarsuela, no de peix, de cant i al cap de poc temps, dalt l'escenari que els antics alumnes feien servir per representar-hi La venganza de don Mendo, que more fins l'apuntador, i d'altres precioses obres, nosaltres un dia en que tota la platea era un camp de cols - això ens ho deia el que vesteix pijama, un tal Voltes, que no donava voltes si no que feia d'ajudant d'un mag i el divertiment era complert - Bé, doncs, per arrencar en la meva carrera, ens encolomaren CADAVERES AMBULANTES . - apareixien morts i sombres i resuscitats que dava goig i el mag ho arreglava, i tots cantant i corrent ....esbalaits.

Quan la meva mare va saber que jo faria teatre, bueno, que no s'ho creia i va tenir que venir a parlar i veure com ensejavam amb piano inclós. Això va ser el debut, la timidesa no em va marxar, però l'èxit si que em va arribar, per que ja em creia un Gary Grant... ( No us ho cregueu)

----------------

Nº3 -- CARAMELLES I TEATRE AL POBLE.

Retornat al poble de la primera mili, ens varem trobar que un mestre,( vendrellenc)

veient que a la plaça a les nits es reunia un fotimer de nois, va dir, per Pascua a recollir pel poble el tiberi que ens vulguin oferir i desprès cop de got al celler i algú ho aclarirà.

Per que la cosa no sembles tan pobra, va proposar representar el cant a l'escenari de la Societat i entre tots,f er un parell de sainets, EL 33333 ( cosa de loteria que sortia en sort i el bitllet es feu fonedis.... i una altra LA TONYINA , en que no era peix per menjar, si no un enredo de cops i més cops ).

Com que el foc ja estava encés, sols va caler posar-hi llenya, i primer homes sols i després s'he hi varen adjuntar una preciositat de noies, que tothom volia venir als assajos. Com que hi havia gent suficient varem arribar a fer dues obres alhora, a demés del sainet corresponent.

La gent volia plorar, i primer el drama era com un bon sopar, però després les postres,i aquella mitja horeta de riure posava a tots els comensals amb les paraules de que be que ho fan, sembla de veritat, son uns artistes, millor que veure una penícula, que allavors en deien ja flim

EL FERRER DE TALL, LA FERIDA LLUMINOSA, TERRA BAIXA...

Després ho exportavam als pobles del contorn, i tot l'any era festa sigui preparant, sigui...

Era curiós que als viatges als contorns, tothom volia venir, i es que al anar amb un camió, a la caixa com si fossim sardines, els contactes de faldilles i pantalons, eren cosa sabuda,

i quasi que s'esperaven més les corbes de la carretera que les rectes, ja que aleshores, les mans

buscaven la fruita que els arbres oferien.



Hem estat sense linea d' ADSL i està tot retrassat. Perdoneu. Ja continuaré.


Obres que entre d'altres varen ser representades. He pogut conservar a través dels anys aquests llibres als que hi tinc una estima especial. En teniem tres o quatre exemplars,- la vaca no dava per més -. Un per l'apuntador, altre per el traspunt o director s'escena, els altres per els papers més llargs. Extreiem els altres mitxançant la còpia a ploma o, en molts casos ens posavem l'interessat i mi menda, ell dictant i jo a la màquina d'escriure, un aparell del meu pare ( epd) que feia servir al haver-ne aprés a La Salle, els dos anys de ma estança. La gran afició que tots teniem salvava les pica baralles que es podien produir i sempre algun del de més edat posava pau i la glòria regnava -.Una menció especial vull fer per al cap dels tramoistes. El León, era el seu nom, havia treballat de jove a Barna d'eixa feina i ell sabia de taxes i martell... Era l'ànima - va morir de tètans per un descuit. El metge no va dar importància a una peuada d'una mula i ... va ser fatal. També a Pepito d'Arbolí, un noi que valia un potosí, fent de director, distribuia els papers i com que havia estat en un escenari abans que nosaltres, sempre tenia el bon consell i la paraula precisa i amable per rectificar.


D'historietes, anècdotes, coses curioses podria omplir pàgines, però no és el lloc, prou faré si aquesta faceta de la meva vida puc portar-la a vosaltres, aprofitant els motius que m'heu donat. Si que no em perdonaria remarcar que una persona, un mestre ( de San Quintí de Mediona ) veient l'avorriment del jovent d'un poble va saber aglutinar i donar ales per un moviment cultural que amb unes caramelles i dos sainets va fer viure d'il·lusions Gràcies!!


De la Pascua el jorn alegre, altre cop hem arribat i cantant les caramelles desitgem felicitat. Hermoses ninetes sortiu als balcons, oiu l'armonia de feliç cançó, puig que per vosaltres els vostres aimants amb goig us envien els més dolços cants...


De la pascua el jorn alegre altre cop hem arribat..... FELICITAT .


Part de la lletra de la caramella que va omplir l'ambient festiu del poble.




Com que tot no és etern, també això acabaria. La Mili ens va demanar a files a set dels componenets del grup i allò va ser la desfeta definitiva. Va tallar les ales dels moixonets que començaven a volar i qui sap on haurien arribat.


La Vilella Alta i contorn varen quedar com abans. El jovent a la plaça a les nits i a fer còrrer el seu magí buscant com podien seguir a les noies quan als vespres anaven a comprar a les dues botigues i veure si la vergella que paraven al seu pas encolomava algun parda


Em sembla que no he de posar noms d'aquelles grans actrius i actors que feien gaudir als espectadors del poble, la Vilella Alta i tot el rodal que ens esperava per aplaudir-nos i retribuir-nos amb alguns calerons, que pasats comptes, entreva'm a les contes corrents particulars.Homens, per pagar-nos un sidralet, si que arribava...





Nº 4 .- A la mili. Teatre i Radio Manresa.


El dilluns de Pascua de l'any1952, corre cuita, ens en anavem a menjar mona en el lloc destinat per complir amb la Pàtria. La gràcia que ens feia. El dia millor de l'any per sortir les colles de nois i noies, àla, a que et pelin al zero, que et donguin un tratje per vestir-te de caqui, amb roba sobrant per tot arreu, pantalons com uns calçaces... Infrahumans. I... a sus òrdenes. Desorientats com un arbre en un desert...Figureu-vos. Reclutes, que vol dir, perduts,inconscients, amb el clatell pelat i esperant la indignitat del no saber on un és, el que és, el que fa allí.


Pero, si trobes un noi, de Gratallops,, el Pere Maco, que t'espera i t'agafa del braç com germà, o diria mare, sembla que el cel es torna blau. Manresa, ell era allí. Jugant a futbol ens haviem barallat noblement per guanyar i allí, ell em portava a coll i bé. Tu no fará res aquí, res... Tocaràs el tambor i a vivir. Ell era corneta i feien guardies quan tocava,però tu, res de res. Acompanyar a missa als diumenges, Al alçar Déu, la marxa,i això si per Corpus, per Corpus, durant quinze dies, un dia per barri a tocar allí i fotret un tiberi, que no t'acabes res i l'ultim dia, la processó i si de veterà vols anar a la Molina a ensenyar als tambors, ja ho saps, a vivir. Que dirieu? I JA LI DIRÉ JO AL BRIGADA... TOT FET.


Com un rei, si senyor. Gràcies, Pere Maco.


Puces i polls i xinxes s'ajunten per desucar i viure a costelles o cos d'altre i en llocs com aquell ni ha més d'un, es fan els amics i es troben. Jo la puça em creuava amb un poll qui sap si entre els dos trobatiem el xinxe. Un poll, un noi. quan li dec a ell, l'Isidre font Masdeu, de la Selva del Camp. - Avui Llibreria Gaudí de Reus.Ell s'encaregava de la clase d'analfabets. Tots els Martos de Jaen varen fer cap allí Em vols ajudar, Anton? Som-hi. A escriure cartes i a fer de mestres, no sabien ni la O dels corbs. Ni seguint la rodona del got els hauria sortit. Tots varen marxar sabent posar el nom, firmar, i escriure bonament el que els mal dictava el cap. I naturalment, llegir...ho. Ens dictaven les cartes...


Les cartes seves eren sols de records a la tia Jacinta. a la hermana de la hermana del tio Joaquin... Que te has dejado... No, aqui, ves, aquí esta...Allí em va proposar l'Isidre escriure uns guions per que Radio Manresa... els emitís. Vint minutets, no res,GESTAS HEROICAS. Au!! venga som-hi. Cada quinze dies al cau. Escriu, que el tinent major ho aprobés, pasar-ho a màquina,que el tècnic hi possés la mùsica, assajar, i al dia i hora fer cap als estudis. Veus, quan esta vermell vol dir, ...quan et fa amb la ma, ...vol dir. Calleu, ni un xorrit... Veus SILENCI ...Uns artefactes, son els micros, si parles per aquí se sent lluny, si parles aquí no cridis que ho esbalçaràs tot,... I aquesta noia? que hi podia possar una noia en el guió.... Mira el guió l'has de fer així, i així i així,...Res, guioniste de radio... Però i la noia...? No en necessita d'assaig ella que es locutora, AH!!!!!!!! Ja sap de que va. Es la Maria Matilde Almendros....Era massa per nosaltres i al cap de no sé quantes vegades de sentir aquella veu càlida al costat, ens va marxar. Vaig a Radio Barcelona o Miramar,... Si parlava i ens sentiem orfes...Però la radio... ai, la radio, es com el rei, a rei muerto rei puesto, però la Almendros, era... (Al cap de molts anys va venir a Vinebre per festes i vaig tenir pebrots de dir- li, tens recordes? Al donar-li dates, va dir que si)





Allò anava bé... Fins un dia que em van donar permís per tres mesos. Ho repartiren així entre tots. Quan toca toca. Adéu.. Al tornar un sergent de complement s’havia fet càrrec de l’ofici meu de guionista, però al trobar-nos, em va dir això és teu i l’Anton a la classe d’analfabets a escriure cartes dels Martos i el guió quinzenal. L’amistat de tot el grup amb el sergent. – un noi jove, amb estudis i estudiós, no un xusquero – donava el seu fruit i a fer teatre... Quina farem? ELS DOS SARGENTOS... i us deixo el record amb aquesta foto.—Un dia es varen cansar de nosaltres i van dir aneu a córrer. Vaig deixar el tambor i els palillos...i .crec que venia l’Eisenhauer a dir-li al nostre estimat Cabdill que podia continuar si els deixava posar avions i no sé que més.... Què sabiem nosaltres
El nostres guions i funcions de teatre a fer punyetes... Millor, les ganes de veure el poble... Potser allí hi tornaríem... Adéu... Manresa i Catedral i San Ignasi...
I la Moreneta que la teníem a tocar. Adéu, fins...


5º - Retorn al poble. Pedregada. A guanyar els mosos. Reus.


A veure si demà hi poso la puntilla, i ens situem al final.


entre l'ADSL I LA MA, em fan la punyeta.


El retorn a la patria mare va ser ben rebuda per tots i desseguida va tornar a aglutinar les il·lusións i a la bretxa. però elmés d'agost del 1955, una pedregada va assolar totes les vinyes i amb aqueell acte desmesurat de la natura va trencar tots els vincles i els bons desitjos varen naufragar. Molts varem marxar del poble en buscar d'un bon plat de recapte, allíun meteor ens havia xafat el topí de tot l'any. Al dia 2 de 1956 començava a treballar per altri.


Casualitats de la vida vaig conectar amb un tal Aiguadé, mitjançant el bon fer del meu cunyat Delfí que a Barna, en una lectura de poemes seus o d'altra conegué a la mencionada persona. Va venir a veure'm i em va citar per parlar-ne al Centre de Lectura de Reus on existia l'Aula de Declamació. Ell i la sra. Briansó, filla del doctor de tal nom responsable del Manicomi Pere Mata, em van acollir junt a ungrup de noies i nois. La senyora Briansó ens acollia a tot el grup a casa seva i ens ensenyava, aconsellava... Guardo el follet d'una de tantes actuacions. Era en un recull de poetes de Reus que nosaltres recitavem davant nombrós públic.



Per sant Pere, festa major de Reus, junt amb una selecció de tots els grups existents a la ciutat és va muntar en els antics jardins, ara desapareguts, del Reus Deportiu ,l'obra de Buero Vallejo LA TEJEDORA DE SUEÑOS. ( El drama de Penélope i Ulises) Un èxit fabulós.( El gran escenari estava distribuit de micros per que tot es pogués escoltar, qualsevol paraula. L'apuntador, una hora abans - un home petitó fisicament - es va col·locar en el seu lloc cavat al terreny i disimulat per un adorn adient.


Mentrestant, en l'Aula es treballava en recitals i lectures. Una que la varen exportar a Tarragona i Barcelona, - al Centre dels Italians - va ser un producte de la Televisió Italiana, LEGITIMA DEFENSA, de Pietro Levi, - no tinc records en fotos ni paper -.

En l'Aula, vaig fer companys i companyes, tots anàvem pel mateix. Ara bé l'Enric Virgili, en va subjugar. Ell també estava en el grup escènic de l'Orfeó Reusenc i com director. Cada tres setmanes tenia el compromis de posar una obra en el cartell i escenari. Me'n vaig anar amb ell. Entre les que vàrem representar em queden les fotos de CENA DE NAVIDAD de Buero Vallejo

Aquests que veieu, d'esquerra a dreta son la Isabel Freixenet, locutora de Radio Reus, en els temps del Rodriguez Convalia, ella una veu potent que havies de fer gàrgares abans per que el domini que tenia era fabulós, amb un to precís, i no podies baixar el to, semblava un violoncel, i no cal dir la presència en escena, L'Anton,---- devia entonar, per que allò no era de broma, semblava profesional,L'Enric Virgili, buf, sentir -li recitar la Vaca cega del Maragall era impresionant...I ja el veieu un saber estar que era un regal veure'l. Lala Maria Teresa Sardà, - anys després, les vegades que em vingué al pensament que era Sardà que tots coneixem, per que era una meravella d'actriu, brodava els seus personatges...

No cal dir que tot era cuidat al màxim detall. Hi havia una companyonia admirable,tots gaudiemi fora el López de trapunt.... i un reguitzer d'ajudants i ajudantes, per que alló era un grup compacte sense fisura. D'apuntador, no recordo el nom, podies anar segur sense saber res, sols conèixer una mica el que és l'escenari que ell et portava de la ma, i no cal dir, la seva veu era com un estilet que per cada actor dava el so adeqüat. Miracles. Persones a l'ombra que fan que uns dalt triumfin, i moltes vegades sort d'ells. El meu aplaudiment per a ells. --

I si mai he fet una cosa difìcil i que es torna fàcil, doncs, és aquesta obra D'Alfons Sastre. ESQUADRA HACIA LA MUERTE. http://es.wikipedia.org/wiki/Alfonso_Sastre Per si voleu anar a conèixer l'obra desarrollada per Sastre. Immensa i compromesa.

per poder-la representar, no solament el president de la entitat si no altres persones d'alcùrnia de la ciutat, potser fin el sr. Batlle parlaren amb el Governador Civil. Les representacions foren escoltades per personal adient al règim franquista i no et pasis. Com que tot era dificultós, l'obra als actors ens la va donar l'Enric mig en secret el dilluns i si les converses prosperaven es representaria el disabte i diumenge.Semblava que fer teatre era un crim. Estudiar el paper i no assajar al escenari, si no en un habitacle ad hoc fins divenres que ja ses sabé que es podia posar en escena amb limitacions. El dia aquell al menys hi havia cent apuntadors darrera, llibres per dins oberts a la pàgina i tots fent d'apiuntadors l'un de l'altre. I ningú del pùblic va veure res d'anormal.

L’obra era forta, és forta. La situació plantejava un grup de soldats criminals tots que els destinen a guardar un polvorí. El perill enorme. El caporal els havia de fer creure, ell també era bona peça. Un dels moments i que com actor em va tocar representar era una lluita dialèctica contra el caporal. Erem cinc contra un. En un moment de la discussió el caporal em propina amb la culata del sub fusell un cop a la boca. Un xiscle es va sentir en tota la sala, la meva cara era plena de sang.. La pantomima ens havia sortit de meravella, jo em poso les mans a la boca per parar el cop i entre els dits portava trossos de pinta llavis roig que al fregar sols un instant va fer l’efecte de la sang rajant en cara i mans. Encara quan ho recordo sento el xiscle de tota la sala. Son moments que es recorden tota la vida..

11 comentaris:

zel ha dit...

Jajaja, jejeje, jo també l'he de fer...i ja veurem, no m'agraden gaire, sento compromís a l'hora de triar gent, em sembla que els poso en un compromís.... petons, maques les fotos, quina feinada!!!!!

rebaixes ha dit...

Si Zel. penso tancar i continuar sol i fer la meva. Soc massa gran.
Anant per aquí i per allà sols perdo el temps i em deixo coses per fer per quedar bé.

Carme ha dit...

Un mem esplèndit! I què vol dir això de tancar? I conmtinuar sol? Tancar què, el blog? Si... home ara que ens havíem acostumat a llegir-te... Bé tothom té el dret de fer el que vulgui es clar, però vull que sàpigues que et trobarem a faltar si te'n vas.

I també que no cal complir amb tot. La gent també ho enten que no et vingui de gust fer un meme o qualsevol altra cosa que es proposi.

Una abraçada ben grossa.

Assumpta ha dit...

No vos tancar el blog, oi? :-)

Suposo que vol dir tancar el meme...

Bé, sigui el que sigui, jo sóc molt nova per aqui i respecto el que faci's :-)

Només volia dir que hi tens uns records i unes fotos magnífiques en aquest article!!! :-)

Una gran abraçada!

Carles Casanovas ha dit...

Rebaixes, el meu pare va fundar cap L'any 1948 el "Cuadro Escénico de Castelloli", i sembla que les nostres trajectòries, siguin paralel.les.
La primera comèdia infantil, en la que vaig participar va ser "El General Bum Bum"
El general Bum Bum, quan s'en va a la guerra...damunt del seu cavall fa tremolar la terra. Galopa amunt i avall...galopa que galopa...Adéu
amic, si no fos per persones com tu com el meu pare...i com moltes altres, què s'en hauria fet d'aquest país...!

- assumpta - ha dit...

Oooooohhhhhhh !
IMPRESIONANT !!!!! SUBLIM !!!
MAJESTUÓS !!!!

M'ha encantat aquest post ... TOT, la manera que tens de descriuren's les coses. Saps, tens una gràcia especial. No nomès amb les poesies, amb la prosa ... ja veus quin resultat !!!

Tota l'estona he estat amb un dolç somriure que tanmateix et veia jo a tu con el un "film" de l'època ... i vegilant a les curves ! je,je.

Les fotografies genialssssss !!!
Ep! que la teva senyora ja ho sabia ... però nosaltres no ... de jove eres "guapot" eh ?

Suposo que volies dir que aniràs pam a pam, potser com jo ... sense còrrer massa, però no vull pas entendre que vulguis deixar el bloc. Ahhh, noooo !
No ens ho facis això !

T'ho he de tornir a dir: Ets genial ! No canviis !

Ja tinc reservat seient a la primera fila de platea per a veure el següent acte!

Per cert, com tens la ma?
Si no, no la forcis ... sabrem esperar!
Un petonet ! ;)

fada ha dit...

Quins documents d'època, mare meva!! Ets una caixa de sorpreses! I què és això de la mà? Fa tants dies que no puc passar que em perdo coses... Cuida't. Un petó.

Joana ha dit...

Tot un actor i un bon comunicador.Sí senyor! 'ha agradat molt i molt.
Quanta vida damunt un scenari ;)

Marta ha dit...

Les persones que de joves han tingut inquietuts, de grans mantenen aquesta gran característica. Felicitats Anton. Continua així.Un bon post.
Marta

Assumpta ha dit...

¡¡Diada de la poesia Reusenca!! Això li he d'ensenyar al meu marit!! :-))

Montse ha dit...

Ohhhhhhhhh!

espero que no tanquis mai el blog!

:)