dijous, 8 de gener del 2009

186 .- SORTIM DEL NO RES I ENS POSEM A VOLAR


8 – 1 – 09
Sortim del no res
I ens posem a volar
I ens mantenim enlaire
Com esparver superb.

Dalt de nostre cel
Som insondables,
Ni els núvols ens aparten
Del nostre llit blau

Ens creiem,ens sentim dalt
Com invencibles
I una rufagada
Ens remou al penya – segat.

Aleshores estrenyem dents
Tenim el dubte a ma.
Preveiem el suplici
Que ens tocarà ?

Ara,si, caurem de cap
I entrem en el martiri
Per enorgullir-nos...
Què inconscients sent a dalt.

El cop potser de luxe
Ara a terra esbarrats.

13 comentaris:

Carles Casanovas ha dit...

Es l'hora de serrar les dents i obrir el cor, que tant estret
tenim encabit, dins d'un cos i
una societat, que ens estimem...
i no ens agrada.

Jesús M. Tibau ha dit...

com a mínim em de fer volar el nostre esperit i la imaginació

rebaixes ha dit...

Que no ens agrada i no per que demanem quelcom impossible.Quan veuen que anem a destacar-nos, segada arran i a tornar a començar
mentre tot es barreja i em de tornar a separar-nos de l'immindìcia. Anton.

rebaixes ha dit...

JESUS:_ Sols la constància i voluntat que ens aguanten, per que fotem cada samarrada...Anton.

jo artin au ha dit...

Anton, tens una carta al meu blog.
Pots passar a recollir´la quan vulguis. La taquilla no tanca.

montse ha dit...

M'ha agradat aquest "trenet"...no li dius tu així?
Una bona reflexió!!
Aprofito per a saludar-te i desitjar-te molt Bon Any!!
Gràcies pels teus amables comentaris!!
Una abraçada.

rebaixes ha dit...

JOAN .- he passat per casa teva. El volia copiar, però no ha quedat més que quatre ratlles... saps com és pot fer? Gràcies.Anton.

rebaixes ha dit...

Ja saps que m'agrada el teu treball i humilment, amb els meus trenets aprofito delìcies teves.
Et segueixo amb agraiment.Anton.

assumpta ha dit...

" ... Ni els núvols ens aparten ..."

Quin luxe seria realment poder volar ... potser llavors ja ho tindriem tot i això no pot ser.

A terra esbarrats ... tot sovint,fins hi tot massa !

jo artin au ha dit...

Adquirir consciència significa a vegades agafar els fantasmes de les pors per les banyes. Malgrat sembli estrany és molt més fàcil volar que esvair cadenes; però el buf de la por, que no es deix fer burla, ens estimba.

rebaixes ha dit...

Assumpta: l'orgull,la vanitat, l'enveja son ales que ens fan volar... Sabem que es poden derretir com la cera? I que fem aleshores, al penya-segat...

rebaixes ha dit...

Jo diria que la por és una prevenció, quelcom que ens avisa d'un perill, com el dolor davant del mal, la por ho és envers el pànic./ no vul sentenciar, sols dir el que em sembla a mi per haver-ho experimentat./ Com que tot això és en sentit figurat, una cadena( encara que invisible) però que ens acogolla, és més difìcil de treure,per que ens té immovilitzats,imposats i sols una reacció important ens pot lliurar.
la por no vol dir que un ha d'aturar el pas, si no està alerta a seguir o no, una cruilla
on seguir el camí adequat, quin és, et pot treure de les conseqüencies del pànic que és enbogir./ En eixa crisis molta gent sentirà por, però d'altres estaran encadenats i de quina mala manera... Prou.Em fas treure suc, Juan. Si em desmarxo, rectificam que ho agraeixo.

jo artin au ha dit...

Efectivament, un cert grau de por ens és necessària, va de la mà de la prudència. Però poden haver pors, fins i tot soterrades, que encadenen, que atrapen les nostres (la d'un o la d'altre) capacitats o possibilitats de desenvolupament i zas!! comencem, insensiblement, a viure una vida postissa que no fa altra que augmentar el patiment (que ja és petar contra els penya-segats)