21 – 11 - 08
El respir de llum busca les ombres
Per emportar-se el negre posant el blanc,
Fins els arbres ramuts cullen a col i be les sobres
Que han passat ensenyant-se als vianants.
Ni l’aire somou rames,és quietud i calma
Ni un xorrit d’ocell s’amaga dins claror
I fins el ruc d’estable desa xalma
I el menut calla en xuclar el dolç mugró.
Tot és silenci en paternal i noble plaça,
Callen les lloses sense tenir el trepig,
Sols la lluna aguaita el cap de llum lassa
Que pentina l’argent amb frec del seu camí.
Tothom dorm. Quietud el silenci imposa.
Tot reposa. Fins rellotge calla son fi tic-tac.
Les finestres han aclucat ulls, vidre es disposa
A ser mirall de nit que no crida cap esguard.
La lluna i la plaça faran conlloga a mitges:
Tu deixa’m claror, jo hi posaré el rajolar
I jugarem a flendi o omplirem sitges
Fins que el primer carro buidi ple de gra.
Com moneda de plata la rodona brilla
Rajoles irisen com si fossin mil miralls,
En el joc hi posen cap la lluerna que espavila
Tot l’argent, la plaça, una safata o bassal.
..........................................
La plaça som nosaltres, nostre viure.
La lluna el magí que vol escriure
En la llum seguit destí
Fins dormint la plaça és viva.
Quan la claror li arriba
Desperta l’infinit.
El respir de llum busca les ombres
Per emportar-se el negre posant el blanc,
Fins els arbres ramuts cullen a col i be les sobres
Que han passat ensenyant-se als vianants.
Ni l’aire somou rames,és quietud i calma
Ni un xorrit d’ocell s’amaga dins claror
I fins el ruc d’estable desa xalma
I el menut calla en xuclar el dolç mugró.
Tot és silenci en paternal i noble plaça,
Callen les lloses sense tenir el trepig,
Sols la lluna aguaita el cap de llum lassa
Que pentina l’argent amb frec del seu camí.
Tothom dorm. Quietud el silenci imposa.
Tot reposa. Fins rellotge calla son fi tic-tac.
Les finestres han aclucat ulls, vidre es disposa
A ser mirall de nit que no crida cap esguard.
La lluna i la plaça faran conlloga a mitges:
Tu deixa’m claror, jo hi posaré el rajolar
I jugarem a flendi o omplirem sitges
Fins que el primer carro buidi ple de gra.
Com moneda de plata la rodona brilla
Rajoles irisen com si fossin mil miralls,
En el joc hi posen cap la lluerna que espavila
Tot l’argent, la plaça, una safata o bassal.
..........................................
La plaça som nosaltres, nostre viure.
La lluna el magí que vol escriure
En la llum seguit destí
Fins dormint la plaça és viva.
Quan la claror li arriba
Desperta l’infinit.
9 comentaris:
M'ha agradat, sobretot el final, quan dius que la plaça és la nostra vida i la lluna el magí que escriu. La veritat és que quedo admirada del teu vocabulari. Cada vegada que entro al teu blog, Anton, haig d'entrar paral·lelament a la pàgina del diccionari de l'Enciclopèdia Catalana.
Gràcies per el que dius.Saps que soc un home gran, vell de cames, però...I que els estudis meus son mínims. les circumstàncies de la vida m'han portat fins aquí, poguer conviure amb tantes persones cultes i despertar un cert interés... Encara no m'ho crec.Gràcies. Anton.
Ep mestre, això de la modèstia no fa
el cas per tu. Nosaltres som i volem
ser els teus deixebles. Que més voldríem que apropar-nos a la teva
saviesa i a la teva parsimoniosa
experiència . Tan vital, noi a mi tampoc les cames em porten gaire...
però no em queixo. La tercera edat,
té aquestes coses !
Cadascun amb les seves nafres que potser ja ens les mereixem, però també tenim el cap seré per comprendre el que som, no el que voldriem ser i ja no serem.Ara devem estar en la penùltima joventut, un miracle.Anton.
Si noi un gloriós miracle. Saps una cosa ? La Teresa ha estat alumna de
la meva dona i companya d'escola del
meu fill en Jordi...!!
Un altre miracle. El puzzle es va conformant.Clar que les persones es troben i s'arrassen i s'ajuden, i molt més. Ai,carles, de vegades la sorttambé ve de cara...Anton.
Jo penso que la nit i la lluna són amants...
Preciós com sempre.
Bon cap de setmana Anton! ;)
I tant, que ho son. la plaça dic som nosaltres, la lluna el magí./
he estat per allà a LLUM.... hi m'has rejuvenit, jo que porto ulleres, me les he tret... Escuetes les frases donen molta força al conjunt, sabeu que us porteu entre mans. Us felicito.Anton.
El final és PRECIÓS !!!
D'una bellesa magnífica tant el poema com la imatge que l'acompanya.
Felicitats, ja que saps sintetitzar molt bé tot alló vols i ens fas sentir.
Publica un comentari a l'entrada