divendres, 29 d’agost de 2008

ETS PROP DEL BRANCAL...

Aquest s'apropa al brancal de casa i blanca -
crec que pel canvi la enblanquinen cada vegada`
per que marxin totes les marques i brutícies que puguin haver-hi -.
Això de ser de color no sé si es que sap el que és estar al Sol o (i) sol.
Potser que es rodegi de lluna i estrelles
que l'il·luminin si es que arriba al brancal de la casa enblanquinada
Que es miri el pintat abans d'entrar-hi...
per si hi ha de possar més brotxa.
------------------------------
10.- Asseguda la parella
al brancal de casa.
Propers al ventet suau,
a la conversa que passa,
a la mirada perduda
en un demà inexorable
que avança a pesar de la calma...
En el seu jardí
com dos arbres amants,
clucs de cames,
caminants de cor
sentien l’escalfor l’un de l’altre:
Aquell llençol d’hivern,
Aquella orxata d’estiu
.
.....................................
Per què s’ha perdut
el vici d’estar en grup
a la fresca?
Necessitàvem, aleshores,
la companyia i ara no...?
L’individualisme
ens crea altres conceptes
de la parella...?

Per il·luminar el dia
tenim el sol : l’individualisme...
Per il·luminar la nit :
la lluna, les estrelles : la companyia...

Volem estar al sol
- ser nosaltres -.Però el sol calenta i... crema.
--------------------------

1 comentari:

Doe ha dit...

Encara es veuen grups de gent sentada a les voreres a la nit, prenent la fresca, com es sol dir.
Però les carreteres i els carrers cada vegada són més amples, i les voreres més estretetes, i ja no hi cap ni la gent, ni la companyia, ni les converses d'escala.
Només soroll de cotxes, i a parlar i a pendre orxata, cadascú a casa seva... quin remei!