EN L'AMBIENT.... aquarel·la

54.- 22-2-18

En l’ambient vibra la melodia...

Besa l’aire galtes i pitrera de la jove

i sa cabellera voleia.

Per què l’arbre té zel del ventijol?

Ell vol acaronament com té la noia...

Encerclat en el fullam 

desitja despullar-se,

anhela que el buf penetri en sa pell.

La terra fosca arenosa tremola

i exhala alè de carícia,

també aspira a contacte...

La jove ajaguda en repòs sospira...

L’arbre espolsa fullam

i el vent fi del arbre 

fa colga vestint la jove.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 22-2-18 

................

55.- 23-2-18

L’agraïment a la hipocresia

li feia conèixer amb sobrietat

l’odi a la mentida escoltada,

l’enveja a l’empatia que no sura,

la supèrbia que s’amaga

En la duplicitat de criteris

quan convé serveix pel BE

com un somriure dolç 

que enganya duent el desconeixement

Quan convé porta el MAL

i no se’n escapoleix,

sinó que el clava com punyal.

- arma de dos fils -

i està vivint, convivint,

fent feina dolça o bruta

com corderet innocent.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.-23-2-18

QUÈ ERA JO ABANS... aquarel·la

50.-18-2-18

- Què era jo abans de ser com soc ara? – es preguntava

Algun filòsof qui sap si li aclariria seus dubtes

que no es marginaven, si no que es feien latents,

imperiosos com més entrava en el caminal del cim,

cim que deuria abatre moment a moment sense pausa.

Venia d’herències establertes o sa nissaga complia

els estatus establerts en l’Univers...?

Va ser un dia sol o nuvolada o vent suau o destructor?

Es mirava en pensaments arrelats

i no en trobava l’entrellat...

El cor li deia que cregués a seus ancestres,

i el cap l’inclinava a meditar i pensar...

Es deixà la pregunta vora el coixí

i recolzant-se es digué: - Demà ho resoldré

DE REBAIXES 18.-ANTON.- T.E.- 18-2-18

DEL DESAMOR... aquarel·la

48.-16-2-18

Del desamor en feia bandera pròpia

que onejava amb orgull adolescent...

Què el paria que el tinguessin per un sorrut

que sols vol triomfar ell arreu?

Seu conclave particular s’enorgullí

de poder combatre a tot sense baixar el cap.

Es sentia segur en seu paper patètic 

i per altres incomprès,ell se’n fotia...

El seu NO a tot, dibuixava a cel i terra

el seu carisma guanyador sense amor a res.

Del DINER deia que era seu súbdit

i que obeía ses lleis i seus mandats,

sí,un simple majordom amb casal net

que amb fregall manava abellir

i estès a la ordre. Els demés simples esclaus

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 16-2-18.

VIOLETES BOSCANES... aquarel·la

45.- 13-2-18

VIOLETA BOSCANA

Nasqué per ser a la terra estel ,

també per enlairar-se fàcil.

Son fullam l’omplí d’anhel

I el vent la mogué gràcil.

Son pare el vell gegant

la lliurà del gran viatge

i ara rou entre flor blanca,

però sola no n’és hostatge.

És primavera joiosa

que surt a pasturar

en raconet solitari,

o prop sèquia de reg

on sols seu perfum clami.

Violeta no violada

ta tija puja erèctil i sana

DE REBAIXES 18- ANTON.- T.E.- 13-2-18

EL MELIC... aquarel·la

47.- 15-2-18

No es veia el seu melic de panxut que  n’era,

mes si que els contrincants en mirar, s’hi regiraven .

Que se’n sabia ell del mirar dels altres...?

El seu estat no dava per lligar-se les sabates.

però, que li importava si tenia servents.

Sonà al aire el crit de Idiota...!!!

Bona proclama que no tenia en compte.

Altre esclafà la tifa de Imbècil !!!

Ell es mirà la cartera que es sobreeixia de bitllets

i claret, claret els espellofà :- Sou uns Necis...!!!

El meu regne no és el melic, si no el diner a bossa.

Sempre sereu esclaus del vostre infortuni.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 15-2-18.

QUI ESPERA INCERT... aquarel·la

46.- 14-2-18

Qui espera incert el demà

és que ha perdut ansiós l’avui ?

Quan el vent no és paraula

i el sol amagat no brilla,

i no rebota el gotam al carrer

i les finestres no obren ales 

i la fosca dins l’habitacle brilla

i fins portes el gos no pixa,

qui espera incert el demà ?

Veiem immòbil la vella parla 

i ella no gosa escriure en el silenci

la carta noble del t’estimo

per que l’ànima ha fet camí llarg

dins el patíbul sense clemència

del viure privat d’ horitzó aclarit...

Ens preguntem: - Si tot visqués,

no voldríem viure l’avui 

si el demà res ens ha promès ?

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 14-2-18.

SE'NS COL·LOQUEN... aquarel·la

43.- 11-2-18

Se’ns col·loquen cuirasses de grat

o imposades per protegir-nos,  ens diuen.

Ens desperten sincerament la veritat ?

Les malifetes de la vida

– tendres som sempre com adolescents -,

les hem d’aprendre, no les coneixem.

- Experiència - clama la vellesa al jovent.

Ens porten a l’era a batre l’ordi,blat, faves,

I ,allí, en el treball, les cabassades del gra

- grapissos, pols, pallús, algun pedruscall -

cauen damunt nostre sense vagar

i també se’ns mostra la realitat dura

i com ocells eixalats, perdem les il·lusions.

La neu que cau com floquets innocents

es contaminen al tocar a terra

i saben que ja han acabat el vol...

És la seva realitat, la nostra experimentada realitat.

Hem descobert que res és fàcil...

Sortim al neguit vital,

pregonament hospitalari

i ens donem compte que s’ha desgelat

aquell iglú pel descans

i en el que crèiem.

Realitat de realitats !!!

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 11-2-18.

TRANSITA NOSTRE CIRI... aquarel·la

41.- 9-2-18

Transita nostre ciri flam encès per carrerada

com pins nascuts per al single donar llum...

prou camina el seu raig il·luminant la senderada

fent professor que senyala  seu neguit.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.T.- 9-2-18.

REVIURE ELS DETALLS... aquarel·la

39.-7-2-18

Reviure els detalls que varen quedar

en el sarró quan buidem l’excelsitud, 

torna a viure amb plenitud deformable

amb el pensament que ens assoleix... ?

Qui no barreja la baralla buscant combinació

quan, donant-se llustre, reparteixin cartes ?

Les toca d’esquena, el tacte no es declara

si acarona asos o sotes o barreja de menudalla

i no té tanta sensibilitat ni coneixement fent de mag.

Si que recorda nits vora fogardal quan fred

era fora i volia entrar a jugar a la brisca.

Junt als troncs brunyint caliu a les ànimes

conversava llençant la carta per fer basa segura.

Ansiós recollia el guany que anava al munt

fent el distret com si tant li fes... Allí el joc

era la conversa, assabentar-se... Com fruïa !!!

Avui en el sarró vell i esquinçat hi troba

aquella carta que el feia guanyar a vora foc...

Avui aquells trossos de cartró son digitals...

No pots plegar el muntet amb les mans

igualant-ne el grapat i amuntegant sens greuge,

però, aquí com al foc d’abans, conflueix

el joc bo, regular, passable... i un troba conlloga.

DE REBAIXES 18.-7-2-18

NO ESCOLTEM LES VEUS...aquarel·la

40.- 8-2-18

No escoltem les veus difuses que s’apropen.

No caiguem en els tentacles que mengen les hores.

Si no aquestes – instants d’aventures -,

es perdran en el pou incert del anonimat.

No seran ni gnom ni vestal, entrant en son mon quiet.

Desapareixerem com bombolla

que  infla, explota, es destrossa, ja no és...

Busquem nostra oportunitat

i creem nostre únic mite...el temps.

Som temps, però quin temps volem ser ?

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 8-2-18