dissabte, 2 de desembre del 2017
divendres, 1 de desembre del 2017
NO TOTS SAL LLEGIR... aquarel·la
No tots al llegir entenem el mateix,
ni els nostres ulls veuen
el mateix panorama...
L’estat emocional, la imposició interna,
tot quan ens rodeja ens implica,
els coneixements sobre el medi
afavoreix al nostre llegir o veure
comparant-lo a qui ens imita.
La paraula i ses accepcions,
la mirada i perspectiva i color...
Un gramull de situacions
que ens lliguen i deslliguen
i sent la mateixa frase o paisatge
no ho captem exactament igual.
Potser per això hi ha diverses opinions?
DE REBAIXES 17.- ANTON,.T.E.- 21-11-17.
dijous, 30 de novembre del 2017
TÉ UN VOLCÀ DINS SEU QUE NO PARA.... aquarel·la
Te un volcà dins seu que no para
de fer-lo remugar del desori.
Arreu veu que li imposen criteris
Que ell ja té analitzats i rebutjats...
S’ha assegut al seti, tronc on seien els besavis
prop d’aquella alzina indestructible.
S’ha tancat el seu somriure per convertir-se en plor?
No, medita sobre les incongruències de la pensa.
El volen omplir per vista i orelles
de recapte de la topina que atipa als crèduls.
El volen fer escolà i fins sicari de idees
que els grans sacerdots prediquen
com a novetats necessàries avui, on vivim.
Li esperen robar el seu raciocini
i que entri en l’adopció de nous criteris...
Van fins...!! Massa
experiències té en seva sàrria
que s’ha fet vella de tant esmolar-se
en argelagues en seu caminal irreductible
i ara premen el llimó que sols rebutja seu estomac.
El seu gos li ha fet un guec com dient no et capfiquis:
la llebre que t’ofereixen no és per teva escopeta...
També el gat se li ha fregat pels pantalons
pensant segurament en la molla sucada
que sempre li ofereix per callar el neguit.
S’ha aixecat del seti i ha mirat la nuvolada...
L’amic que circulava
li ha dit amb sorna:
- Ja pots anar al hort que avui no plourà...
Si sabes l’amic en que estava capficat... !!!
DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 29-11-17.
divendres, 20 d’octubre del 2017
... EL TEMPS... aquarel·la
Sento que el temps em va en contra,
passa unit com un llampec i que brama ja el tro.
Perd sempre qui va contra el temps?
Vull posar-me en aliança del moment que visc,
no contrariar-lo, em sembla nefast i irreflexiu.
Qui sap si el que jo penso ja està establert
en l’instant que entra en les beceroles
per ensenyar-nos quant porta en sa llei
Per ara el temps és el meu superior que m’obliga
a seguir-lo sense poder-me rebel•lar.
DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 19-10-17
dijous, 19 d’octubre del 2017
QUAN LA PRESSA... aquarel·la
Quan la pressa ens apressa
assegurem el pas per el sender.
Rossolar ho sabrà el cul a terra
o les mans terroses i sangoses
parant el cop de la caiguda...
No sols el cap porta idees,
el caminar les transporta
per que la boca les flueixi.
Desprès altres orelles, si escolten,
Poden distribuir-les proclamant-les.
DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 14-10-17
dimecres, 18 d’octubre del 2017
DE VEGADES... aquarel·la
De vegades necessitem que ens parlin,
que ens esclafin veritats i mentides
com dispars d’escopeta que encerten...
De vegades necessitem que ens sorollin
i ens despertin el bon fer i el mal fer
per adonar-nos-en de nostre seguir camins insospitats...
De vegades ens és ineludible la parla
de les raons de l’altre que no escoltem per peresa,
per que ja sabem el sorollós discurs que porta...
De vegades hem d’estar atents a les maniobres
dels concerts de llaüts, guitarres i arpes,
com també de clarinets i trompetes que ens avisen
de proclames interessades en ves d’harmonies amigables...
DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 14-10-17
dimecres, 6 de setembre del 2017
CASTELL DE FOCS....foto de I.PILAR VALERO HERRERA
CASTELL DE FOCS...
( Inspirat en la foto de I. Pilar Valero Herrera,
immortalitzant el moment final en la festa major de Vilafranca del Penedés.
Sobre tot dedicat a la meva amiga... anton )
La festa major arriba al fi
i l’últim esclafit de trompetes i trombons
i el desmai de clarinets i violins i violes
sembren el gran finestral negre de la nit
en un esclat de foc d’acolorits flams.
De la negror extensa, ara, el finestral és llum
i sondroll com compassos de melodiós ball.
Creix l’arbre de les clarors amb espetucs
que alluenten les mirades que dormien la nit...
Es difonen enlaire les flors brunzint esperit nou
i esclaten i pugen al paroxisme
i baixen
esmorteïdes, mentre altres s’inflamen
en una lluita encriptada abans
que romp portes i s’esberla
successivament
i omple la foscor de coloraines que lluiten
per ser vivents regnes en seu efímer traspàs...
La llum viu repetidament en repents esglais
i s’obre l’ocellada com flors fins l’intern de calcers.
com mans ensenyant seus dits esclarits
espetegant soroll i llum en miracle expansiu,
com si un gramull d’ocells encès llencés llàgrimes de goig.
Com rusc obert al cel l’abellam desplegués eixam al vent
amb la coreografia immensa retinguda, abans, dins l’arna.
Lluernes fan d’estels embriagant plàcidament l’espai...
Quanta meravella es manifesta fins el llampec i tro final.
..............................................
Quanta delícia, la festa major!!
Podria tenir millor final
quan la llum reverbera,
quan la veu és agut so
com tamborinada de tempesta
que plou claror d’immensitat,
quan el mirar és abraçada i bes final ?
DE REBAIXES 17.-
ANTON.-T.E.- 30-8 // 4-9-17
dimecres, 30 d’agost del 2017
VISC DEL PASSAT... aquarel·la
Visc del passat en l’arbriu boscós,
un sens fi d’històries bellugadisses
que no han parat d’entrar en el quiet viure...
La calma les inflama i es presenten,ara,
com vells escrits que viuen de nou la llum.
Vaig picotejant i mesclant l’escaiola
que en la gàbia del ocell espera inquieta.
Quants instants volen ser-hi esperant
que el llevat que porten febregi la pasta
i faci inflar la matèria que un dia va ser.
En la pastera hi poden viure infinitud
de records que un dia voldran retornar
a que els amanyagui en un nou viure?
DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 29-8-17
dimarts, 29 d’agost del 2017
HI HA SILENCIS... / PODER LLEGIR... aquarel·la
Hi ha silencis
que no voldríem haver perdut....
Aquells dels que han deixat de parlar
i que no els pots rescatar,
Tant que eren vida i respir..
Eren ocells que han pres vol
i sols els contemples,
ara, en la llunyania en l’espai del temps,
com inquietud freda
que va deixar de caminar
Silencis com la quietud,
com esperar l’aire que no bufa.
com la porta tancada
de casa en abandó
on ja mat sona el baldilló
inquirint presència...
i s’han fet silenci...
Tots ens tornarem silenci
esperant la nova parla...!!!
DE REBAIXES 17.-
ANTON.- T.E.- 28-8-17
..............
Em sento joiós de poder llegir, pensar,
Tenir la inquietud del vers no dit,
de la trama ordida que no hem confessat...
Entendre el gest que el ventijol ens porta
per que analitzem confluències, similituds
i callar...
També,de vegades fa falta silenciar-nos,
submergir-nos dins les paraules de l'altre...
i expressar i dir-li el que jo comprenc...
No sempre estem amatents
al que ens inquireix...
Cal parlar...SENSE POR.
DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 28-8-17
diumenge, 30 de juliol del 2017
Subscriure's a:
Missatges (Atom)