8-12-20
La meva esperança
és seguir tenint esperança.
Tinc la porta oberta
per que entri i ens saludem.
Que em doni seves prerrogatives
I que estigui en mi veient
com el ventijol fa volar les fulles
que inquireixen racó
per repòs i veure que esperem.
DE REBAIXES 20.- ANTON.- T.E.- -12-20.
4 comentaris:
Que bonic això de tractar-vos de tu a tu amb l'esperança...Segur que no et decebrà si tens fe en ella...M'agrada que et faci companyia!
Bon vespre, Anton.
vulguem o no, és una arma que ens te asseguts en el seti mirant l'horitzó esperant que el sol ens calenteji o l'amic vingui a parlar-nos dels ocells que volen ara... Res que em prenc el viure tranquil·lament... Una forma de passar el temps... anton.
L’esperança, sempre dona tranquil·litat. Prendre’n el viure tranquil·lament és saviesa. No tothom en sap, ni tothom ho pot fer... n'hi ha molts que viuen angoixats. Passar el temps escrivint, és una bona manera de passar-lo!
Carme, no em deixen entrar en el teu bloc...com ho puc fer ? M'agradaria veure que fas... anton
Publica un comentari a l'entrada