.jpg)
Des
de menut l’havien besuquejat
I
galtes i cabells i llavis els duia plens
i
a demés el so harmoniós del T’ESTIMO
era
font a seva vora donant aigua...
No
es preocupà gaire, mai...
Ni
el contestava, el deixava en sa melodia
que
a orella rebotava i es perdia...
Per
què contestar mai, mai, si sempre
el
sobrepassaven amb apassionament?
Un
dia el sol no va obrir escletxes de llum,
La
pluja quedà en la nuvolada...
Els
calzes de les flors plens de rou...
El
t’estimo de l’abellam no xuclava pol·len...
Les
lluernes i grills per la nit
no
feien llum ni sincopaven ric, ric en l’oïda...
Reflexionà,
es donà compte, es preguntà...
he
contestat mai a l’orquestra del T’ESTIMO
?
Considerant
el greuge...
un
crit fort sorgí alhora de cap i cor seu
i
el sol espetegà d’entre negra nuvolada
i
contempla de nou l’estima
en
les fulles caigudes del seu arbre
mentre
el ventijol li remenava el cabell
amb
dits bellugadissos que mai, mai,
però
mai abans havia percebut...
Hem
dit mai a l’altre T’ESTIMO ?
DE
REBAIXES 14.- ANTON.-T.E..- 21-3-14
