Nº 4
-A on vas seguint-me, i les bledes, on son les bledes... A l’olla no més hi tinc aigua i quatre trumfos...
L’oncle obedient a la veu de l’Angusties va collir el cistell i a la feina, ella mentre tant triscava els ulls per les pàgines del llibre de la qüestió...
Tots tenim petites,si, petites coses dins nostre, una d’elles i que no ocupa lloc físic, sembla, és la memòria i el Casimir en tenia a dojo. Mentre anava per les bledes recordava aquell temps de peó caminer...Cinc quilòmetres de cuidant, ressabant la carretera de terra, tapant clots, fent que les cunetes i desaigües estesen en condicions i el que més compromís tenia en aquella època era el trànsit, si. el transit de veïns i forans, animals i carros, bicicletes i motos , pocs, això si, i camions i cotxes...que els podia comptar amb els dits d’una ma... I la seva peculiar forma de recordar a base de pedres que representaven les diverses manifestacions del transit, ... un gos blanc, una pedreta blanca... un camió un pedrot considerable...I és que quan passava la guàrdia civil havia de dar compte a les preguntes i encertar sempre i les converses amb el batlle i també, també amb el rector... que sempre trobava tres peus al gat, res una Angusties feta home, segons sembla, ja que de negre la diferència era poca, ella un mocador negre al cap i el rector el solideu per tapar la tonsura... ,el batot sols el botonat.
Estava embargat collint les bledes quan tot va ser una, el veí, l’Anselm, pastisser del poble que tenia un hortet a prop el tenia allí al davant,...amics de sempre, agnòstic perdut, rebel de la dictadura per que l’estraperlo li va costar la presó, però també enriquir-se,,, i ara, amb el fill batlle aconseguint que la fleca tirés amunt i defensant el poble dels abusos de la prepotència encarnada en un règim totalitari i els seus aprofitats i benestants súbdits. Ara tothom havia assolat les impureses del vi...
L’oncle Anselm i l’oncle Casimir ja feien petar la llengua quan l’Angusties que no el podia, religiosament, veure, cridava al seu marit...no fos cas que parlar amb un heretge li expliqués el que no devia sobre el llibre ... i aquest sortís en defensa i armés la de sant Quintín.
El Jack, servidor del oncle Casimir i repelós sempre amb la dona, estava a l’aguait de qualsevol circumstància que pogués escatimar favor al seu vertader company i amic, l’oncle. Sabent la discussió que és portaven – qui diu que un animaló com el Jack no pot fer justícia ? - Davant el descuit imprevist de l’Angusties de deixar el llibre a la barana de la basa, ell sent un Quixot que arreglava qüestions embocà com un llangardaix el llibre QUÈ ÉS EL IO... i se’l emportà corrent fent-se amo absolut per disposar-ne al seu lliure plaer... Ara, era del gos el llibre... la dona embogida, cridava ...
-Jack, vine, ai, fillet, fillet, Jack vine, vine, porta el llibre...fillet,,,
Però el llibre caminava per desaparèixer per sempre de les mans conqueridores de la dona...Quin destí li reservava el gos al objecte de discòrdia ? No sé si el rector el tindria mai a les mans... El gos s’havia erigit en defensor d’una propietat de l’oncle Casimir que l’Angusties pretenia aniquilar.
-A on vas seguint-me, i les bledes, on son les bledes... A l’olla no més hi tinc aigua i quatre trumfos...
L’oncle obedient a la veu de l’Angusties va collir el cistell i a la feina, ella mentre tant triscava els ulls per les pàgines del llibre de la qüestió...
Tots tenim petites,si, petites coses dins nostre, una d’elles i que no ocupa lloc físic, sembla, és la memòria i el Casimir en tenia a dojo. Mentre anava per les bledes recordava aquell temps de peó caminer...Cinc quilòmetres de cuidant, ressabant la carretera de terra, tapant clots, fent que les cunetes i desaigües estesen en condicions i el que més compromís tenia en aquella època era el trànsit, si. el transit de veïns i forans, animals i carros, bicicletes i motos , pocs, això si, i camions i cotxes...que els podia comptar amb els dits d’una ma... I la seva peculiar forma de recordar a base de pedres que representaven les diverses manifestacions del transit, ... un gos blanc, una pedreta blanca... un camió un pedrot considerable...I és que quan passava la guàrdia civil havia de dar compte a les preguntes i encertar sempre i les converses amb el batlle i també, també amb el rector... que sempre trobava tres peus al gat, res una Angusties feta home, segons sembla, ja que de negre la diferència era poca, ella un mocador negre al cap i el rector el solideu per tapar la tonsura... ,el batot sols el botonat.
Estava embargat collint les bledes quan tot va ser una, el veí, l’Anselm, pastisser del poble que tenia un hortet a prop el tenia allí al davant,...amics de sempre, agnòstic perdut, rebel de la dictadura per que l’estraperlo li va costar la presó, però també enriquir-se,,, i ara, amb el fill batlle aconseguint que la fleca tirés amunt i defensant el poble dels abusos de la prepotència encarnada en un règim totalitari i els seus aprofitats i benestants súbdits. Ara tothom havia assolat les impureses del vi...
L’oncle Anselm i l’oncle Casimir ja feien petar la llengua quan l’Angusties que no el podia, religiosament, veure, cridava al seu marit...no fos cas que parlar amb un heretge li expliqués el que no devia sobre el llibre ... i aquest sortís en defensa i armés la de sant Quintín.
El Jack, servidor del oncle Casimir i repelós sempre amb la dona, estava a l’aguait de qualsevol circumstància que pogués escatimar favor al seu vertader company i amic, l’oncle. Sabent la discussió que és portaven – qui diu que un animaló com el Jack no pot fer justícia ? - Davant el descuit imprevist de l’Angusties de deixar el llibre a la barana de la basa, ell sent un Quixot que arreglava qüestions embocà com un llangardaix el llibre QUÈ ÉS EL IO... i se’l emportà corrent fent-se amo absolut per disposar-ne al seu lliure plaer... Ara, era del gos el llibre... la dona embogida, cridava ...
-Jack, vine, ai, fillet, fillet, Jack vine, vine, porta el llibre...fillet,,,
Però el llibre caminava per desaparèixer per sempre de les mans conqueridores de la dona...Quin destí li reservava el gos al objecte de discòrdia ? No sé si el rector el tindria mai a les mans... El gos s’havia erigit en defensor d’una propietat de l’oncle Casimir que l’Angusties pretenia aniquilar.
