Ronser, assegut en el seti de pedra
contemplo amb gust la font...
Un dia havia sorgit ella d’entre dos pedres
i son rajolí per molts era estimat, d’altres
odiat.
Un caminet desembocant a una placeta ens conduïa
allí.
Pi i alzina i arboç hi feien bona
reverència...
Romer i farigola i cassanella alegraven el
solar
i la font, que contínuament raja, es la joia
del lloc.
Un repòs en vella pedra, sap tenir-la el vianant
que busca la natura per llegir-la i escoltar-la.
Una parada omple de llustre, entra en ventre
l’aigua
i és l’aigua amiga que consola i satisfà
i entra en la paraula tot l’ambient que
escolta...
Amfiteatre on el caçador, parlador de veu i
escopetada,
que remena en oïdores orelles la seva arenga,
busca la caça que vol que caigui a ses
peus...
És la paraula que al so del rajolí s’exalta
i es transforma en melodia que desperta consens...
No us apropeu per quedar-vos quiets i
embadalits,
Hi ha fonts que son com serpents
hipnotitzants
que lliguen al seu ball a qui els escolta
inconscient.
Quants improperis i anatemes han brollat que escoltats
han embadalit i canviat destins que mai
s’haurien previst...
I la font, la font contínuament raja fent
adeptes i contraris
Però sempre raja i raja i raja sense descans....
Ronser, assegut en el seti de pedra
Contemplo, també, els desoris que causa la
font...!!
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-14-5-16
