Allà al lluny com braç,em crida la rama
florida.
Vol que la miri, que suqui en el ventall del
aura
les paraules dites en el lloc quan esporgava,
quan queien les branques sobrants i quedà
ella.
Ara em vol a l’abast. Que xucli sa mirada
tendra.
L’agraïment el dóna en l’esperança del verd
en les rodones roges, fruit ofert a ma digna.
Avui encara és florida la rama que engendra
el fruit que l’arbre ens regala per nostre
gust...
És lluny encara el dia de la eclosió total,
però ella ja pensa, tot florir, que es deu al
benefactor
que no va prémer tisora i la tallava per sempre més.
Ella,ara, posa en el llavi de pètals la
paraula que honora
donant satisfacció plena a qui la feu
princesa.
DE REBAIXES 16.- ANTON.-
T.E.-2-7-16..
