EN EL MEU DIA. Erem en un lloc.Erem en un
temps.Erem una colla. Diverses edats, en un front comú que ni sabiem ni
albiravem, fer-nos persones per al bé d'altres i nostre. Grup compacte a les
ordres de don Olegàri... Mestre que sabia fer anar la regla i el calbot, i com
a extrem el cara a la paret i el cara al sol... O genolls a terrra, braços
oberts com Crist i un parell de llibres per culturar musculatura... Es feia
respectar...I fins a algun li oferia les escorrialles de la llet que donya
Càndida li portava com a reforç a mig matí... Sabia la döna que aguantar,
dirigir, ensenyar era pesat i el coronava amb el premi...Quina colla
d'escollits !! I aquell dia varen escollir la porta del cel per
inmortalitzar-se... Rònega la porta, exemple del que els esperava... Allí
l'autor del miracle va posar com a puntals per que la porta no caigués a
Juanito a l'esquerra i a Delfí a la dreta, per que no fallessin en Pepito i en
Josep i al mig a L'Anton, a sigui aquest que coneixeu... Desprès cultivaren les
manilles, la folre,... en fi tota una torre humana... I per què don Olegàri no
hi era com a director...? Tenia un constipat i entre llençols i vànoves es
curava i no va poder inmortalitzar la seva figura... Llàstima,... no !! Aquell
dia le seva filla ens va fer de mestra i no hi va haver regla ni calbots ... i
el dia va pasar com una festa sense el borinot... Que poc ens feia feliços !!
Allí varem aprendre a ser persones? Se'ns obria un camí llarg... Ja veieu on
soc, on mai hauria cregut arribar... I amb l'ajuda vostra seguirem aquí al mig
recordant aquell castell on aguantava'm tot el que venia... Tot allò ens va fer
forts. Que el meu dia feliç ho sigui també per vosaltres... Us estima a tots
l'ANTON.- T.E.-6-2-16.