13 – 9 – 11
Recordava quan sent menut llençava pedres a la bassa.
Un deliri hi tenia quan l’espetec a l’aigua
formava cercles concèntrics fins arribar a vora.
Somnis d’infant, ara tornaven potents, dilectes.
Collí una pedra menuda
i zas, davall braç marxava
i esclafint en el líquid
vindria visió de somni ?
Veié un ocellet caigut del niu
en el clot produït per la pedra.
Rebrollant a pell tendra... Esclatin...
Emmudit de por. Defensa d’ales i potes...
Com assoliria per salvar-lo ?
Els cercles venien tènues, esmorteïts...
Mai arribaria a salvar-se l’ocell ....!!
Inquiet s'ajopí fent seva
una pedra com el puny. AQUESTA !!
I els cercles, potents, s’apropaven ...
Amb l’il·lusió a les mans xipollejava.
Remava a favor. Venia, venia l’ocell.
Piule al bec. Ales esteses. Ja el tinc !!
Pobret. Poc em falta. El sol lluia
i la ma dins l’aigua rebria el premi.
......................................
Com podia entendre-ho ? L’ocell no hi era...
Il·lusió perduda en seu mirar?
Realitat que no és, que li falla...
Al·lucinació.... Ofuscasió...Ceguesa...
Submergida la ma, encara,
volia collir quelcom irreal...
Però l’impuls del pit
beneïa la pedra.
