Quan el Ramiro, el pastor de cabres i ovelles, va veure damunt seu aquell artefacte misteriós li varen venir mil pensaments . En trauria partit.
Al poble el tenien per un no res i era més intel•ligent que el seu gos i que el boc, encara que amb els dos parlava de tu a tu com a membres de sa família que no tenia.
Per la nit, al jaç, va maquinar els detalls de la seva estratègia per poder ser com un déu.
Va escampar totes les ovelles per aquella plana prop del tormo roig on sempre els dirigia els seus al•legats i que omplissin el pap d’herba, mentre amb el gos i sobretot amb el boc, tenia una conversa de col•laboració . Després de moltes explicacions i aclaracions va exigir-li al cabralós que seguís fil per randa els punts i comes del que li manava. Ell seria des d’aleshores el mandamás del ramat ja que ell aniria a altres quefers més propis de la seva persona.
- ...i sobretot no t’equivoquis. Jo estaré ensenyant-te el cul i tu fot-li una ricada com mai hagis fet, a veure si amb l’impuls arribo a dalt de l’artefacte. Ja veus que et demano poca cosa pel premi que reps, fins el bastó i la fona et regalo i el gos al teu servei... Ara em situo...
Damunt la pedra roja els peus i per damunt la seva humanitat de pastor visionari. Ni d. Quixot tenia sortides com aquesta.
-Aquí has de ricar, entesos ? No fallis...
-Dalt als núvols faràs cap...
-És el que vull... Que em torni com un globus lliurat de la ma d’un nen... Va... Som-hi
Les banyes es varen clavar davall la carcanada i la volada fou un èxit... Amb la ma feia gracietes
al seu ramat que el mirava embadalit amb el mos ple...
Va caure de garrons on l’artefacte tenia una cornisa que sobresortia i com un nou Cristòfol desembarcava en el nou mon. Aixecà el braç com un anxaneta i dins el cos li bullia el triomf, la victòria, l’inenarrable goig de SENTIR-SE DEU DEL UNIVERS.
.......
Diuen que més tard ho varen copiar gent amb ganes de pujar amunt, com politics, religiosos, banquers i un llarg etc.
