A LA MARIONA MONTANÉ...RECORDANT

No podia marcir-se ara la flor.
En el dia més avall esmentat, Maria ( Mariona nom d'estima) junt amb ses netes va sofrir
un accident terrible. Caminant des de la piscina fins a casa apropant-se a la dinada, en un carreró, sorgí amb malaestruga un cotxe mal dirigit i menat amb displicència i acometé a les tres. Una nena es lliurar de la brutal embestida, Mariona i Nàdia foren empesses a la pared d'ùna casa, que faria de fronton, contra aquells sers tractats com a pilotes. Maria salvaguardà a la menuda de l'atac, però ell rebé l'impacte fent d'escut.
Encar l'aire porta el xiscle en sa boca.
Després la temença del pitjor.
Hores de patiment per les dos i per familiar, amics i tot els ciutadans del poble.
Dies amb l'angoixa, però amb l'esperança.
Precs al cel i a l'imposible.
Vindria el miracle?
Llit de sofrença.
La menuda surt ja del sofriment i Maria queda en el fil d'aquell suplici.
Però se salvava.
El destí no es cloia aquí.
Dies i dies d'inquietud, però és va resolent a fi de bé,
amb dificultats, seguint el rellotge que marca els espais i els temps.
---------
Avui, podem dir que la plenitud no hi és però si una constant que la porta a ser en lo vissible
la que era abans, encara que les nafres i els redits quedin sense esborrar-se...
--------------------
No vaig poder més en aquells dies que escriure aquest poema dedicat a ella.
No li vareig fer a la ma fins que ja és valia per ella sola
i es veia la recuperació en bon grau.
----
Persona que ajuda a tothom, crec que mereix que tots conegueu el que ha sofert, i reconèixer
els seus valors que esmerça com si no donés res. En aquest cas va salvar la vida, segurament, de la neboda i per ella... que més podia fer?
Un petó i una abraçada de tots els teus amics.
T' E S T I M E M...!!!!!!
--------------

( En l’accident de Maria Montané I Nadia )

La Torre de l'Espanyol - 11 - 9 - 07
Fent-ne de vida camí
avancen en son destí
espelma encesa i llumí.
Tempesta que s’embogí
- atemoria el brogit -
destrossant blat del camí.
Llumí de paper i cera
Va a besar-ne la terra...
- Llumí, llumí, fes-te enrere.
No apagui flam cara teva,,
resisteix l’envit que et traga
i alçat, venç mal que et sotraga.
L’espelma – cordill i cera –
s’enfronta a borrasca guerra
per deturar la desferra...
Clams al Tormo i Bruixeta
posen alerta corneta
amb ses queixes en la pleta.
La flama no fa esgarip,
cobra ànima i delit...
- Per sort no l’han emmudit -.
Hores d’estrall i d’injúria
omplen el llit de litúrgia...
Desert de sorra i penúria
ofrenen llençol i coixí.
........................................
El Ser Superior Infinit
no ha baixat el teló llis
de l’espelma i el llumí
.....................................
Ai, espelma ! Ai, llumí !
Siguem-ne tots agraïts.