18 – 7 – 10
Arbre centenari d’arrel profunda
has alletat plançons per un nou viure,
fa temps t’esporgaren d’orgulls
i et cotaren ramatge per empeltar-ne
una nova saba que no et fes lliure.
Quan el vent jolia de paraula plena
exclamant a crits sa digna identitat,
provaren de mil formes tapar-te la boca
retallant-te els llavis per fer-te callar.
No han parat ses arrels de fer-ne
i d’esboternar potents pollancs.
Li han negat
l’aigua comprensiva d’estimança mare,
però de l’arrel pujà sempre incòlume voluntat.
Per més que facin mal a l’arbre vell
de tot ell ressuscita...
Per més que el tallin
més encoratgina
i per dins seu exclama :
SI NO ÉS AVUI SERÀ DEMÀ
QUE AL MEU CEL ARRIBI,
ANTON.- T.E.- 13-12-15
