Ahir tot entrar al blog de l'-assumpta- em vaig trobar amb tres fotos en blanc i negre.
A les tres hi posava els meus trenets. Ara he trobat que les ha situat en el lloc on ressuscitaven
d'unes cendres on el caliu encara hi era del meu pensament en veure les postals blanc i negre.
No em vaig poder resistir, figureu-vos que part de la nit he pensat en la segona.
He tingut molta feina i dolenta i fins ara no ho lletrejo gràcies al teclat i en directe a la pàgina.
.............
Heu vist i sentit una ocellada quan va a joc? Heu sentit el clam del vent en els canyars?
Heu vist el crematori de les canyes, heu escoltat tot això?
És el que em va fer sentir l'-assumpta- ahir.
Xirrien com embogits, qui sap si per buscar el lloc on posar les potes amb graus exorbitats de notes que no paren.
Quan el vent xiula en les canyes, los fulles obren ses boques i surten flautes, clarinets i fagots
a fer el concert. Tons i sons. Lluitant i lluint-se. Reverberant amb estrèpits i apagant-se en un instant quan el vent calla i retorna el to agut xiulant sa empresa de melodia de canya.
A vora el riu o a vora el barranc, poseu-hi foc... La canya que toca el cel es veu abatuda, roja com un pebrot s'esberla a tires i cau i espetega com mil escopetes... Foc i tro. Cada canut es una ofensa que li fa a la canya el foc i detona l'aire intern al esclafar-se... Brama aquella gran feixina que retrà al terra feta polsim cendrós vençuda ara,
per que rebrotin els estalocs en nous llucs verd per fer la nova canya que conduirà com sèquia el raig de l'aigua... Anton.
......
19 - 11 - 09
Ocels que revolen
per niar al capvespre.
Eterns querubins
que envolten nostres ments
sense adulteri
.....
Penso en ells i penso en mi
dins la caverna
de la nit que ja brulla.
I tots anem ajocar
les nostres cuites de la llum
en la quietud de la casa.
Trencarem la disbauxa
per el repòs
quan l'ànima treballa
per construir noves rutes
que em de escriure planerament
quan tornem a prendre vol
com l'ocellada,
ara aquietant-se
................. Anton
