Dubto, poguessin tallar l’arbre corpulent
les males voluntats que regnaven en la
boscúria.
Sempre, sempre, l’arbre sotmès serviria
per construir el gran, imponent vaixell
que solcaria el mar dels anhels i il·lusions.
Mai seva fusta retria per esdevenir taüt
per enterrar tota la dignitat, cúmul de l’arbre,
que en milers d’anys resistí cruels ventades.
DE REBAIXES 14.- ANTON-T.E.- 30-5-14
1 comentari:
Aquest poema és de bona fusta!!
Fita
Publica un comentari a l'entrada